dilluns, 17 de desembre del 2018
diumenge, 11 de novembre del 2018
Iglesias avisa PDeCAT i ERC: “Si anem a eleccions, el PP, Cs i VOX poden governar”
pressupostos
Iglesias avisa PDeCAT i ERC: “Si anem a eleccions, el PP, Cs i VOX poden governar”
Nicolas TomásFoto: EFE
Barcelona. Diumenge, 11 de novembre de 2018
3 minuts
El 'no' als pressupostos de Pedro Sánchez no resoldrà la repressió, sinó que la pot empitjorar. Així ho ha advertit el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, que aquest diumenge ha participat en un acte dels comuns a Nou Barris (Barcelona)
per defensar els pressupostos de l'Estat. Si hi ha eleccions, ha
argumentat, pot repetir-se un escenari idèntic, o pot haver-hi un
escenari pitjor: que “el PP, Ciutadans i VOX governin”.
Acompanyat de l'alcaldessa Ada Colau, el líder de la formació morada ha admès que “potser és immoral” aprovar uns pressupostos quan hi ha presos polítics. No obstant això, ha avisat que, en el millor dels casos, serà tornar a començar en exactament el mateix escenari, i negociar de nou els mateixos pressupostos. Però també pot imposar-se la dreta, ha afegit. Llavors, els pressupostos “seran a mida dels bancs i defraudadors” i “s’enduran els presos a presons lluny de les seves famílies”.
En un acte organitzat justament per a defensar l’acord entre el PSOE i Unidos Podemos, Iglesias ha subratllat tots els beneficis que tindran pels ciutadans catalans, com ara la pujada del salari mínim, la prestació pels dependents o competències pels ajuntaments per abaixar el preu del lloguer.
En aquest sentit, el dirigent de Podemos ha volgut negar que tot aquests avenços es puguin aconseguir a través de decrets, amb una Mesa del Congrés controlada pel PP i Ciutadans. A més, ha avisat que, sense els pressupostos, el PSOE no tirarà endavant aquestes mesures. “L’única manera de tirar-ho endavant és que surti la votació dels pressupostos”, ha insistit. És per tot això que Iglesias ha instat el PDeCAT i ERC a “rectificar i posar-se al costat de la gent que té dret a cobrar el que se li deu”.
Però també ha dirigit un missatge al govern espanyol, a qui volen forçar per una taula de diàleg que canviï el rumb de l’Estat. “El que passa a Catalunya no ho resoldran la repressió, els pals i les presons”, ha avisat a Pedro Sánchez. “Es resoldrà amb altura de mires i reconeixent els interlocutors legítims”, ha afegit.
Iglesias ha destacat “l’altura moral” de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, “que diuen que no se’ls utilitzi com a moneda de canvi”. Ha reivindicat que, algun dia i malgrat les diferències, “la democràcia espanyola haurà d’homenatjar aquests demòcrates catalans”. Ha volgut acabar el seu discurs amb un “visca la República” davant una monarquia que considera que ja no serveix com a instrument de “fraternitat entre els pobles”.
Si bé ha subratllat que estan al cantó dels independentistes en la denúncia de la repressió, la líder dels comuns ha dit a PDeCAT i ERC que “les classes treballadors i populars, que ja han patit durant tant anys, no han de continuar pagant els plats trencats de les polítiques de repressió”. Aquests comptes públics, ha defensat Colau, permeten revertir “anys de retallades i privatitzacions” després d’una negociació “extraordinària”. És per això que ha demanat posar-se "al costat de la gent treballadora, que no té culpa de la repressió del PP".
L’alcaldessa de la capital també s’ha dirigit al president espanyol Pedro Sánchez. “No tiri la tovallola”, li ha dit. “Està en joc la vida i la situació dels drets de milions de persones. No tiri la tovallola. Els lluitarem fins a l’últim dia, perquè sabem el que està en joc”, ha insistit.
La diputada al Congrés Lucía Martín ha avisat que, si no s’aproven els pressupostos de l’Estat, “el PSOE voldrà escapar-se de les coses que mai no ha volgut fer”, i que segons ella només fa per la negociació amb Unidos Podemos.
Acompanyat de l'alcaldessa Ada Colau, el líder de la formació morada ha admès que “potser és immoral” aprovar uns pressupostos quan hi ha presos polítics. No obstant això, ha avisat que, en el millor dels casos, serà tornar a començar en exactament el mateix escenari, i negociar de nou els mateixos pressupostos. Però també pot imposar-se la dreta, ha afegit. Llavors, els pressupostos “seran a mida dels bancs i defraudadors” i “s’enduran els presos a presons lluny de les seves famílies”.
En un acte organitzat justament per a defensar l’acord entre el PSOE i Unidos Podemos, Iglesias ha subratllat tots els beneficis que tindran pels ciutadans catalans, com ara la pujada del salari mínim, la prestació pels dependents o competències pels ajuntaments per abaixar el preu del lloguer.
En aquest sentit, el dirigent de Podemos ha volgut negar que tot aquests avenços es puguin aconseguir a través de decrets, amb una Mesa del Congrés controlada pel PP i Ciutadans. A més, ha avisat que, sense els pressupostos, el PSOE no tirarà endavant aquestes mesures. “L’única manera de tirar-ho endavant és que surti la votació dels pressupostos”, ha insistit. És per tot això que Iglesias ha instat el PDeCAT i ERC a “rectificar i posar-se al costat de la gent que té dret a cobrar el que se li deu”.
Però també ha dirigit un missatge al govern espanyol, a qui volen forçar per una taula de diàleg que canviï el rumb de l’Estat. “El que passa a Catalunya no ho resoldran la repressió, els pals i les presons”, ha avisat a Pedro Sánchez. “Es resoldrà amb altura de mires i reconeixent els interlocutors legítims”, ha afegit.
Iglesias ha destacat “l’altura moral” de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, “que diuen que no se’ls utilitzi com a moneda de canvi”. Ha reivindicat que, algun dia i malgrat les diferències, “la democràcia espanyola haurà d’homenatjar aquests demòcrates catalans”. Ha volgut acabar el seu discurs amb un “visca la República” davant una monarquia que considera que ja no serveix com a instrument de “fraternitat entre els pobles”.
Colau: "La classe treballadora no en té la culpa"
En la mateixa línia que Iglesias, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha interpel·lat directament els partits independentistes. Ha recordat com, malgrat les “enormes diferències”, van unir-se per fer fora Mariano Rajoy. Ara, ha continuat, cal “prioritzar la gent treballadora” i aprovar els pressupostos de l’Estat, que ha descrit com “més socials que mai".Si bé ha subratllat que estan al cantó dels independentistes en la denúncia de la repressió, la líder dels comuns ha dit a PDeCAT i ERC que “les classes treballadors i populars, que ja han patit durant tant anys, no han de continuar pagant els plats trencats de les polítiques de repressió”. Aquests comptes públics, ha defensat Colau, permeten revertir “anys de retallades i privatitzacions” després d’una negociació “extraordinària”. És per això que ha demanat posar-se "al costat de la gent treballadora, que no té culpa de la repressió del PP".
L’alcaldessa de la capital també s’ha dirigit al president espanyol Pedro Sánchez. “No tiri la tovallola”, li ha dit. “Està en joc la vida i la situació dels drets de milions de persones. No tiri la tovallola. Els lluitarem fins a l’últim dia, perquè sabem el que està en joc”, ha insistit.
Missatge a Torra
En l’acte a Nou Barris també ha intervingut la líder dels comuns al Parlament, Jèssica Albiach, que ha volgut subratllar que “més que mai hem de dir que no hi ha drets de primera i de segona”. I ha afegit: “Nosaltres defensem tots els drets. No supeditem uns drets a uns altres. Els drets civils i polítics i els drets socials són un tot”. També ha dirigit un missatge al president Quim Torra: “Si vostè es pensa que aprovarem uns pressupostos continuistes, és que no ens coneix. No els aprovarem. No acceptarem gestos simbòlics”.La diputada al Congrés Lucía Martín ha avisat que, si no s’aproven els pressupostos de l’Estat, “el PSOE voldrà escapar-se de les coses que mai no ha volgut fer”, i que segons ella només fa per la negociació amb Unidos Podemos.
Catalunya en Comú Podem
Albiach assegura que els comuns no arraconaran els Sobiranistes
Nacionalistes catalans i bascos controlaran el Congrés, segons un sondeig de 'La Vanguardia'
Eleccions generals
Nacionalistes catalans i bascos controlaran el Congrés, segons un sondeig de 'La Vanguardia'
El NacionalFoto: EFE
Barcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
Els partits nacionalistes catalans i bascos catalans controlarien el Congrés en unes eventuals eleccions generals, segons un sondeig de GAD3 per La Vanguardia. A Catalunya, ERC sumaria dos escons, de 9 a 11, i el PDeCat en baixaria dos, de 8 a 6. Al País Basc, El PNB en guanyaria un, passaria de 5 a 6, i EH Bildu es quedaria amb dos escons. D'aquesta manera, els partits nacionalistes seguirien tenint la clau de la cambra espanyola.
El PSOE lideraria la intenció de vot i i pujaria de 85 a 109 diputats, mentre que el PP perdria un terç dels seus votants i passaria de 137 a 92 escons. Ciutadans duplicaria l'estimació de vots i passaria de 32 a 75 diputats i Podemos descendiria dels 71 actuals a 48.
Si ara PP i Ciutadans sumen 169 diputats, el sondeig els atorga 167 per les pròximes eleccions, una xifra a la que se li podria sumar un escó del partit d'ultradreta Vox. Per tant, aquests partits no aconseguirien la majoria absoluta que requereix el Congrés (176 diputats). Per altra banda, PSOE i Podemos també en sumarien 157 i necessitarien el suport d'ERC, el PNB i el PDeCAT per aconseguir la majoria.
Per tant, segons aquest sondeig, la governabilitat de l'Estat espanyol tornaria a estar en mans dels partits nacionalistes catalans i bascos.
El PSOE lideraria la intenció de vot i i pujaria de 85 a 109 diputats, mentre que el PP perdria un terç dels seus votants i passaria de 137 a 92 escons. Ciutadans duplicaria l'estimació de vots i passaria de 32 a 75 diputats i Podemos descendiria dels 71 actuals a 48.
Si ara PP i Ciutadans sumen 169 diputats, el sondeig els atorga 167 per les pròximes eleccions, una xifra a la que se li podria sumar un escó del partit d'ultradreta Vox. Per tant, aquests partits no aconseguirien la majoria absoluta que requereix el Congrés (176 diputats). Per altra banda, PSOE i Podemos també en sumarien 157 i necessitarien el suport d'ERC, el PNB i el PDeCAT per aconseguir la majoria.
Per tant, segons aquest sondeig, la governabilitat de l'Estat espanyol tornaria a estar en mans dels partits nacionalistes catalans i bascos.
La Guia de vins de Catalunya, un retaule ric i divers
10.11.2018 22:00
El Diccionari català-valencià-balear conté una accepció de la paraula ‘retaule’ que s’ajusta a allò que es va viure aquesta setmana en la presentació de la Guia de vins de Catalunya 2019, elaborada
per Jordi Alcover i Sílvia Naranjo, i l’atorgament dels premis als vins
més ben puntuats. La definició diu així: «Retaule: Escena, sia de
paisatge, sia de persones, que s’ofereix a la vista o a la
consideració.» Perquè el conjunt de vins i cellers premiats en aquesta
edició de La Guia té dues virtuts: per una banda, representa
pràcticament tot el paisatge vinícola del Principat, on hi són presents
gairebé totes les denominacions d’origen. Per altra banda, ens endinsa
en molts projectes vinícoles petits, uns emergents, altres consolidats,
molts valorats perquè recuperen varietats a punt de desaparèixer, que
contenen un ventall de valors i maneres d’entendre la viticultura prou
diferents, que arriben fins a l’agricultura biodinàmica. I aquest
retaule de persones i paisatges construeix un retrat potent i atractiu
del que és avui el món del vi a Catalunya. Ric i divers.
Enguany el vi més ben valorat de tota La Guia és el
Picapoll Negre 2015 del celler Heretat Oller del Mas, DO Pla de Bages.
Aquest vi també ha estat destacat com el Millor vi negre i el Millor vi
de varietat recuperada. Aquest celler el va fundar el 2003 la família
Margenat, hereus d’un mas que es remunta al segle X. Tradicionalment
havien cultivat la vinya i venien el raïm a altres viticultors, fins que
Franc Margenat (36a generació de la família, els agrada dir) va decidir
fundar el celler i elaborar el vi propi. Pel que fa a la recuperació
del picapoll negre, la història comença amb uns quants ceps vells
abandonats que es trobaven a la finca. Els van fer analitzar
genèticament i van entendre que aquells ceps havien de ser picapoll
negre, perquè genèticament coincidien en un 99% amb el picapoll blanc.
Van recuperar aquesta varietat plantant una vinya el 2006. La primera
anyada embotellada fou la del 2012. I ho feren com a monovarietal. El
picapoll negre és una varietat que dóna poc color i poc grau i és
delicada per a treballar en grans volums. Ells ara en fan un vi de 12º i
una producció que no arriba a les tres mil ampolles. És el vi de gamma
més alta del celler. Aquest 2015 ha fet una criança de dotze mesos en
bóta nova i bóta vella.
Durant la presentació de La Guia de vins de Catalunya
al Museu marítim de Barcelona, es van atorgar divuit premis (deu dels
quals destacaven els millors vins monovarietals de varietats autòctones)
que referenciem al final de l’article. Però abans, recollim quatre
històries més de paisatges, vins i persones premiades en aquesta edició:
Segurament, el projecte més radical en propòsits i valors
que s’ha premiat és el de Joan Rubió, que treballa l’agricultura
biodinàmica. La Guia ha destacat el seu Tiques 2017 com el millor
Xarel·lo d’enguany. És plaent escoltar Joan Rubió com parla de la vinya,
de la importància de la biodiversitat del sòl, i dels processos que
segueix per fer els seus vins, de com combat les malures amb infusions, i
que tot el procés és manual. El Tiques 2017, l’ha fet macerar vuit dies amb les pells i sense premsar i després l’ha tingut tres setmanes en àmfora vermella.
Els vins blancs brisats, o sigui, els que fermenten amb la
brisa (sigui només amb les pells o amb les pells i la rapa) tendeixen a
ser cada vegada més apreciats i se’n troben cada vegada més referències
al mercat. En aquesta edició La Guia n’ha premiat uns quants, entre els
quals l’Escabeces 2016, Vinyes del Tiet Pere, DO Tarragona,
Millors vi rosat (ex aequo amb dos més). Aquest és un projecte de Mercè
Salvat i Oriol Pérez de Tudela (Sine Qua Non i Camí de la Font),
juntament amb René Barbier i Sara Pérez (Venus la Universal). Tots
quatre es van proposar a partir del 2014 salvar les vinyes de cartoixà
vermell que s’estaven arrencant al poble de Vilabella, ja que el poc
rendiment d’aquesta varietat era penalitzat pels cavistes i molts
pagesos de la zona arrencaven les vinyes. Ells cultiven una vinya de
seixanta-dos anys i han estat treballant aquesta varietat durant quatre
anys per entendre-la i fer-li pujar el grau. Segons explica Oriol Pérez
de Tudela, baixant el rendiment a 3500 kg han aconseguit augmentar el
grau alcohòlic fins als 12º. De manera que la idea de fons que n’extreu
és que ‘no farem grans vins si no fem un equilibri de rendiments’. Una
idea de fons que ha de tenir en compte tot el sector.
Una altra història de recuperació és la que hi ha darrere
del Millor vi de Sumoll negre, elaborat pel celler Solergibert a la DO
Pla de Bages. El sumoll negre 2017 neix d’una vinya de 112 anys de
gairebé una hectàrea i de la qual se’n treu un rendiment escàs d’uns mil
quilos. Aquesta varietat es cultivava molt en aquest territori, però
als anys noranta es va començar a arrencar en favor d’altres varietats,
sobretot franceses. Ells també el van arrencar tot. Tanmateix, el 2013,
es van quedar aquesta vinya vella, propietat d’un avi de prop d’Artés
(en viudet li diuen), de més de noranta anys, que la tenia de feia
moltes dècades i que no havia arrencat perquè se’n feia un vi per a
consum propi. Ara el celler Solergibert ha recuperat dues vinyes velles
més de sumoll, i tot que són petites, el procés de recuperació d’aquesta
varietat continua creixent.
La Guia de vins de Catalunya 2019 conté 1403 vins tastats
de 267 cellers, de les dotze denominacions d’origen catalanes. I els
premiats d’aquesta edició (o sigui, els més ben puntuats) han estat:
- Premi La Guia 2019 al Millor Vi Negre i Millor Vi de l’edició: Picapoll Negre 2015, Celler Oller del Mas, DO Pla de Bages.
- Premi La Guia 2019 al Millor Vi Blanc: Ex aequo Metamorphika Sumoll Blanc Brisat 2017, Celler Costador, DO Catalunya i Masia Carreras Blanc 2016, Celler Martí Fabra, DO Empordà.
- Premi La Guia 2019 Millor Vi Rosat: Ex aequo Escabeces 2016, Vinyes del Tiet Pere, DO Tarragona, Finca Olivardots Rosa d’Àmfora 2017,Vinyes d’Olivardots, DO Empordà, i Dido “La Solució Rosa” 2016, Celler Venus La Universal, DO Montsant.
- Premi La Guia 2019 al Millor Vi Escumós 2019: Paratge Qualificat Turó d’en Mota 2004, Celler Recaredo, DO Cava.
- Premi La Guia 2019 Millor Vi Dolç: Alta Alella 1981 Ismael Manaut, Celler Alta Alella, DO Alella.
En les categories de premis honorífics, els guanyadors han estat:
- Premi La Guia 2019 Vi de Patrimoni: La Pell Negre 2017, Celler Lagravera, DO Costers del Segre.
- Premi La Guia 2019 Vi de Cupatge Històric: Mestres Mas Via Vintage Brut Gran Reserva Mágnum 2000, Caves Mestres, DO Cava.
- Premi La Guia 2019 Trajectòria: Pere Bonet i Ferrer
Enguany, com a novetat s’han afegit els premis a millors vins monovarietals de varietats autòctones:
- Premi La Guia al Millor Carinyena Negra 2019: Vall Llach Mas de la Rosa Vi de Finca 2016, Celler Vall Llach, DOQ Priorat.
- Premi La Guia al Millor Garnatxa Negra 2019, Ex Aequo: Venus de La Figuera 2014, Celler Venus La Universal, DO Montsant i Vi d’Altura Les Manyes 2015, Terroir al Límit, DOQ Priorat.
- Premi La Guia al Millor Sumoll Negre 2019: Sumoll de Solergibert 2017, Celler Solergibert, DO Pla de Bages.
- Premi La Guia al Millor Trepat Negre 2019: La Coma Trepat 2017, Celler Molí dels Capellans, DO Conca de Barberà
- Premi La Guia al Millor Garnatxa Blanca 2019: Pla de Pey 2016, Vins El Tros, DO Terra Alta.
- Premi La Guia al Millor Macabeu 2019: Brisat del Coster Macabeu 2017, Celler Mas Foraster, DO Conca de Barberà
- Premi La Guia al Millor Moscatell 2019: Vinum Verum Muscat 2016, Terroir al Límit, DOQ Priorat.
- Premi La Guia al Millor Parellada 2019: L’Home Peix 2017, Agrícola de Corbera d’Ebre, DO Terra Alta.
- Premi La Guia al Millor Picapoll Blanc 2019: Foranell Picapoll 2016, Celler Quim Batlle, DO Alella.
- Premi La Guia al Millor Xarel·lo Blanc 2019: Tiques 2017, Joan Rubió, vi sense DO.
Pérez Royo i Losada: ‘Ciutadans pot anar més enllà que Vox’
06.11.2018 21:50
El règim del 78 s’ha exhaurit. Hi
ha símptomes evidents aquests dies que posen de manifest l’erosió d’un
pilar fonamental de dret com la justícia. La cúpula judicial espanyola
és polititzada, actua per impulsos polítics en casos com el cas de
l’impost de les hipoteques, el judici contra l’1-O i la reprimenda
d’Estrasburg per la manca d’imparcialitat en el judici que va condemnar
Otegi. Tot això és un efecte més d’aquest esgotament d’un sistema que va
néixer tutelat per l’exèrcit i la dreta i limitat per una monarquia
sense legitimitat. El professor de dret constitucional Javier Pérez Royo
i el periodista i politòleg Antón Losada s’han unit per a discutir en
el llibre Constitución: la reforma inevitable (Roca Editorial)
la possibilitat d’actualitzar la constitució espanyola i la possibilitat
real de reformar Espanya perquè pugui donar un resposta política i
democràtica al procés de Catalunya cap a la independència. Una de les
conclusions a què arriben és inquietant: sí, la constitució es pot
reformar, però és possible que sigui per a involucionar.
—Què us sembla l’espectacle del Suprem amb les hipoteques?
—Javier Pérez Royo [J. P. R.]: El Tribunal Suprem s’ha ficat en un embolic del qual li serà difícil de sortir, i de sortir-ne bé. Primer, per la manera com es va reaccionar: quan hi ha un afer que afecta la banca immediatament reaccionen, cosa que no ha passat mai en cap altre cas. I en segon lloc perquè ara augmentaran els litigis d’una manera significativa. Perquè és un afer que a més d’una dimensió administrativa en té una altra de civil. I ens trobarem amb un problema que anirà creixent, que la pilota es farà més grossa i que no se sap on acabarà. Del punt de vista de la seguretat jurídica és fatal. L’error del Suprem ha estat claríssim, i que el president del tribunal hagi hagut de demanar perdó i tot… El cost de reputació per al Suprem és molt gran.
—Antón Losada [A. L.]: Molts tenim la sensació que la justícia, i especialment el Suprem, té vares de mesurar i ritmes diferents, depenent de què es tracti.
—Un símptoma més d’erosió d’un pilar d’un estat de dret com la justícia.
—A. L: I això pot refermar encara més la sensació que té molta gent que el judici a l’1-O no serà just i que la condemna ja és escrita. És així.
—J. P. R: Aquí hi ha hagut una decisió judicial, que ha suscitat una reacció política. La decisió del president de la sala sobre les hipoteques és una decisió política, no pas jurisdiccional. Vista la sentència i la repercussió que va tenir, va decidir de convocar el ple per a revisar-lo.
—A. L.: Perquè afectava la banca.
—J. P. R.: És clar! Vull dir que hi ha una reacció política immediata, una reacció de govern. El president de la sala no va actuar com un òrgan jurisdiccional, sinó com un òrgan polític, i ho porta a un òrgan integrat per tots els magistrats que componen la sala i que són els que prenen la decisió definitiva sobre aquesta matèria. És aquesta reacció política que fa que els ciutadans desconfiïn.
—Aviat començarà el judici de l’1-O. Com condicionarà el debat que exposeu, d’actualitzar la constitució espanyola? Hi haurà un trencament.
—J. P. R.: És que hi ha una quantitat brutal de drets fonamentals vulnerats. Hi ha una gent en presó preventiva que no hi haurien d’haver estat ni un moment; s’ha vulnerat el dret del jutge ordinari predeterminat per la llei, que en cap cas no podia ser el Tribunal Suprem; s’ha vulnerat el dret de la segona instància, pel fet que ha intervingut el Suprem; s’ha vulnerat el principi de legitimació democràtica, perquè no s’ha acceptat la decisió del tribunal superior de Slesvig-Holstein: no es pot actuar contra Puigdemont i, en canvi, actuaran contra els consellers. Per tant, manca el pressupòsit constitucional perquè es pugui obrir el judici oral contra tots. Hi ha una quantitat de vulneracions de drets fonamentals terrible. És una corrupció del procés penal absoluta.
—Com poden arribar a un extrem com aquest, judicialment?
—J. P. R.: Perquè saben que en última instància el Tribunal Constitucional no s’atrevirà a dir-los res quan se li plantegi el recurs d’empara. I al cap de sis o set anys el Tribunal Europeu de Drets Humans dictarà sentència.
—I ells ja s’hauran jubilat.
—A. L.: Però és que tampoc no és la primera vegada que passa.
—J. P. R.: Mireu la sentència d’ara a Estrasburg sobre el judici a Otegi.
—A. L.: En una part de la magistratura espanyola es va instal·lar la idea que la gravetat i l’excepcionalitat dels esdeveniments justificava una aplicació excepcional de les regles jurídiques. Això ha passat en la sentència que acabem de conèixer sobre el cas Bateragune i passa en el cas català. Per això la justícia espanyola s’endú les rebolcades que s’endú a Europa. Perquè quan aquests casos arriben a Europa, l’argument que la situació és excepcional i requereix mesures excepcionals topa amb un altre argument que té molt més valor: que això és dret penal i no hi ha lloc per a situacions excepcionals. Tot això que passa amb el judici al procés és excepcional; des del moment en què es troba al Suprem…
—J. P. R.: El delicte de rebel·lió!
—A. L.: És que l’escrit d’acusació de la fiscalia… algú ha demanat a la fiscalia com pretén justificar un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar com a testimoni cap dels membres del govern contra el qual hi va haver suposadament aquella rebel·lió? Perquè efectivament testifiquin que sí, que hi va haver rebel·lió. Com es demostrarà un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar el govern que va haver d’encarar aquella rebel·lió? Un govern que, per cert, ens va dir que tot estava bé, tot estava controlat i que no hi havia hagut referèndum. Aquesta és la dimensió jurídica. La dimensió política: això enrareix l’ambient polític, el posa en tensió, l’hiperventila. L’any vinent tot serà força irreal, perquè tindrem un cicle electoral llarguíssim i el judici. Hi haurà molta escenificació, que impossibilitarà un debat una mica més serè, el que requereix activar un procés de reforma constitucional. L’any que ve, impossible. El judici passarà, hi haurà una sentència i veurem què diu; les eleccions passaran, en veurem el resultat, i després jo crec que la hiperventilació baixarà una mica.
—Fins i tot després de la sentència?
—A. L.: Sí. La sentència és una incògnita, i sóc dels que creuen que no és escrita.
—J. P. R.: D’aquí a la sentència hi haurà un moviment polític molt intens. I jurídic. Poden passar moltes coses. És clar que en relació amb la sentència, amb la qualificació jurídica que ha fet la fiscalia en el seu escrit, ja s’han llançat els daus. Perquè realment el delicte de rebel·lió no hi és, i això se sap perfectament. Llarena va haver de retirar l’ordre de detenció dels tribunals europeus quan va tenir la resposta del tribunal alemany sobre Puigdemont.
—Que va dir que no hi havia hagut rebel·lió.
—J. P. R.: És que la sentència del tribunal alemany és molt expressiva. Es va posar les mans al cap. En el primer argument jurídic que exposa diu que en la llarguíssima experiència del tribunal en matèria d’extradició, no havien vist mai res de semblant. L’ordre és completament atípica; és l’expressió que utilitza. I diu que no hi va haver delicte de rebel·lió, i el jutge escocès, el belga i el suís li haurien dit el mateix. A Europa no és rebel·lió, però a Espanya, sí.
—A. L.: L’argument d’Espanya és que això ha estat molt greu i no pot quedar així, i ha de ser castigat. Però el dret penal exigeix una cosa que es diu tipicitat. I això no hi encaixa.
—J. P. R.: Què passarà? No ho podem saber. El jutge alemany no discuteix els fets; que hi va haver tants incidents? Sí. Que hi havia gent davant dels col·legis, sí. Però és que això no és delicte de rebel·lió. Tot es construeix sobre una cosa falsa. I tot això impedeix de parlar de política. Quan un tribunal de justícia entra amb aquestes decisions impedeix de parlar políticament. La moció de censura va reeixir perquè el nacionalisme, al voltant del qual hi va haver un cordó sanitari després de l’1-O, fa que es trenqui aquest cordó, i passa a ser un actor polític. Per això surt Sánchez, però ara es torna a construir el cordó sanitari: amb els nacionalistes no es pot anar enlloc, que és el discurs de Rivera i de Casado.
—Quan parleu de reformar la constitució, no caldria resoldre abans la situació de Catalunya, si ha d’encaixar a Espanya o ha de ser independent?
—A. L.: És que no és tan sols un problema català. El problema territorial d’Espanya, que diuen alguns, ni Catalunya és la primera que el formula ni l’única. Una altra cosa és el nivell de conflicte que hi hagi, però tenim el precedent del pla Ibarretxe. S’ha de resoldre si és possible de construir un nou consens amb la idea que Espanya és un estat plurinacional amb diverses realitats nacionals; que l’Espanya del segle XXI ha de ser el resultat d’un acord entre nacions i ciutadans iguals. Aquest és el debat que s’ha d’obrir. Hem de veure si som capaços d’arribar a un acord constitucional sobre aquesta premissa: tots acceptem que Espanya és un estat plurinacional. I ara seiem i parlem de com construir-lo. Però pensar que ara arreglem això de Catalunya no és del tot correcte, perquè Espanya té un problema de definir-se a si mateixa què vol ser el segle XXI.
—J. P. R.: En la Segona República, sense la guerra, és possible que s’hagués arribat a un estat federal. Però no hi va haver temps. I en la constitució del 1978 s’arriba a un compromís, una mena de drecera, que és l’estat de les autonomies. L’estat no pot ser unitari i centralista perquè hi ha unes demandes que no es poden desatendre. I se cerca una fórmula per a obrir vies per a un procés de descentralització política que acabi en un estat polític descentralitzat. I allí es defineix amb claredat la posició de Catalunya i el País Basc i es deixen pràcticament sense definir les de totes les altres. I, d’acord amb els compromisos que hi ha a la constitució mitjançant el desenvolupament de la constitució, es construeix l’estat de les autonomies. Però Espanya no ha fet mai un pacte constituent per a definir la seva estructura. Aquest és el problema que tenim: quina estructura territorial té Espanya? Fins ara no ho hem fet mai i ara mateix això presenta problemes. La conflictivitat a què s’ha arribat a Catalunya i que potencialment pot arribar el País Basc en la mesura que s’avanci en alguna solució a Catalunya pot suscitar problemes a la resta de l’estat.
—A. L.: Javier, no és conflictivitat. O em reconeixeu o me’n vaig. Això diu Catalunya. I la resposta és que no, que no estan disposats a reconèixer-ho. El 1978 aguanta relativament bé fins a la segona legislatura d’Aznar. És aleshores quan tot rebenta, quan la dreta diu que no, que fins aquí hem arribat i ni una passa més. Perquè tots hem treballat entenent que les autonomies era on es podia arribar, però que es podria revisar…
—Es veu que el 1978 era un límit, i no un punt de partida, com dieu al llibre.
—A. L.: Per a la dreta és així. I la segona legislatura d’Aznar és la primera vegada que ho fa explícit, que diu obertament que aquest és el límit. I és quan hi ha la reacció en el cas basc i en el cas català.
—I hi ha hagut intents des de Catalunya de renovar el pacte, de negociar l’encaix, però això no es respecta. I molta gent a Catalunya diu que per què cal participar en una reforma de la constitució, havent-ne vist el resultat? Que per això paga més la pena anar-se’n.
—A. L.: Si s’ha demostrat que no és un acord entre iguals, què vol dir reconeixement nacional? No vol dir tan sols més competències o més pressupost. Vol dir que vostè em reconeix com a nació. Sóc sobirà, i no he de demanar autorització per a aprovar les meves lleis fonamentals, i els acords a què arribem no són entre un superior i un inferior, sinó entre iguals. Això és un estat plurinacional. La dreta espanyola sobretot ha de dir si està disposada a negociar això, i la resposta ara sobre la taula és que no. I jo no crec que es pugui sostenir.
—J. P. R.: El 1978 s’arriba a un acord amb Catalunya fonamentalment. Que consisteix a dir que pactem, i el pacte el sotmetem a referèndum. De manera que ni Catalunya pot imposar a l’estat un estatut d’autonomia amb què no estigui d’acord ni l’estat pot imposar un estatut sense el consentiment dels ciutadans. El pacte entre els dos parlaments amb l’última paraula dels ciutadans de Catalunya. Què passa després de la sentència del 2010 del TC? Que els ciutadans de Catalunya diuen que de què serveix el referèndum, si el tribunal desautoritza el pacte? Per això el trànsit cap al referèndum del dret de decidir. El referèndum, que era el punt d’arribada, ara passa a ser el punt de partida. Això és el que fa difícil que es pugui resoldre el problema a Catalunya sense un referèndum. A causa de la posició de l’estat espanyol i de PP, Cs i PSOE, hi ha resistència que es faci el referèndum com a punt de partida.
—Penseu que és inevitable un referèndum acordat a Catalunya?
—A. L.: Sí. No en tinc cap dubte. Perquè és l’única sortida. Qualsevol situació necessita una legitimació a les urnes. És indiscutible. Una altra cosa és què es votarà.
—J. P. R.: Sánchez ha estat el primer president espanyol d’ençà del 2010 que ha reconegut que a Catalunya hi ha un estatut que no és el que van votar els ciutadans i que això s’ha de resoldre votant. El problema és què es vota i com es fa. Perquè un nou estatut d’autonomia… Buf.
—A. L.: Hi ha coses que han canviat. Ja no hi ha un partit que representi la monopolització de la dreta i que pugui blocar qualsevol solució. Fins ara reformar la constitució, eixamplar l’àmbit d’autonomia, tenia un impediment estructural, que era que el PP podia blocar qualsevol intent de reforma. Sense el PP no sortien els comptes. Això ha desaparegut; la dreta es dividirà, i cap partit no tindrà la possibilitat de blocar solucions. I és necessari trobar una solució.
—J. P. R.: Però la dreta s’ha radicalitzat més.
—A. L.: Jo crec que és una posició conjuntural. Hi haurà un partit que guanyarà, no sé quin, i un altre que perdrà, i aquest dirà que no pot continuar competint en aquest terreny, perquè perd.
—J. P. R.: La radicalització que hi ha i la utilització política de Catalunya les veiem en les eleccions andaluses. La dreta espanyola arriba a Andalusia a unes eleccions en què no es parla d’Andalusia.
—A. L.: És un discurs que et serveix per a guanyar eleccions, però no per a governar. No pots governar amb aquest discurs.
—J. P. R.: Doncs jo tinc curiositat per a saber-ne el resultat. Perquè la posició que mantenen tant PSOE com Podem és que hem de parlar d’Andalusia i vostès només fan que resoldre els seus problemes de conflictivitat, entre vostès, per a veure quin gall s’imposa utilitzant Catalunya. Com ho rebrà, això, la ciutadania andalusa?
—Pot ser un bon termòmetre per a veure fins a quin punt la radicalització de la dreta té base electoral.
—J. P. R.: Sí, veurem quina receptivitat té.
—Penseu que l’auge de Vox és un símptoma d’això o és una anècdota?
—A. L.: L’auge de Vox és un artifici. Qui li dóna visibilitat són el PP i Ciutadans. El votant de dretes espanyol se situa entre el 6 i el 7 en una escala de 0 a 10, essent 10 l’extrema dreta. Són lluny de Vox. No s’havien proposat mai de votar Vox. Qui l’ha oberta, aquesta porta? El PP i Ciutadans. Hi ha uns senyors que competeixen amb nosaltres i amb qui compartim moltes idees. En el marc mental d’un votant de dretes, una opció que fins ara era fora, els seus partits els la inclouen. Per què? Perquè les direccions de PP i Ciutadans són molt més pròximes a les posicions ideològiques de Vox que no els seus votants. Segons el CIS, els votants de PP i Ciutadans situen sistemàticament els seus partits un punt i mig a la seva dreta. Quan els dirigents del PP diuen que hi ha una fuita de votants del PP a Vox en realitat parlen de si mateixos. Perquè s’hi troben còmodes, amb el discurs de Vox. Això els dóna visibilitat. El fenomen de la dreta extrema a Espanya i a Europa és que a Europa els partits conservadors van haver de reaccionar davant la irrupció d’aquestes forces. Aquí reaccionen al no-res.
—Senyor Pérez Royo, dieu que Ciutadans pot esdevenir el gran partit d’extrema dreta d’Espanya.
—J. P. R.: Sí, és que aquesta és la deriva que agafa Ciutadans. Ho hem vist amb l’acte a Altsasu, o en aquest altre que volen fer a Madrid contra els indults. Contra els indults d’una sentència que no existeix!
—A. L.: Ciutadans pot anar cap aquí, però el PP no. Perquè t’imagines Núñez Feijóo donant suport a un discurs de dreta extrema del PP durant gaire temps? No. Te l’imagines donant suport a les propostes de recentralització del PP? No, mai de la vida. Perquè el PP és el que és, un partit de dretes, conservador, però no és dreta extrema. Ciutadans no té aquesta restricció, i pot anar més enllà que Vox. No té estructura territorial, és un partit de trenta mil militants.
—J. P. R.: Ciutadans no ha viscut encara la restricció que significa haver de governar. Quan ets a l’oposició pots dir el que et doni la gana. I s’han trobat en aquest procés en una lluita acarnissada amb el PP per veure qui guanya; perquè veuen que aquesta és la seva, si aconsegueixen desbancar el PP en aquest moment en l’ordre preferencial del vot. Tenint en compte tots els casos de corrupció pendents que té el PP, puc fer-lo desaparèixer, substituir-lo. Això el porta a un discurs extrem i a fer coses com la d’Altsasu. El PP hi ha d’acabar enviant el seu president, perquè no pot no donar suport a la Guàrdia Civil. És una deriva que fa impossible el govern; tu no pots governar Espanya de cap de les maneres; el País Basc i Catalunya formen part de la constitució material d’aquest país. Un país que volen mantenir unit però fent una política que n’impedeix la governació. I veiem la radicalització que hi ha ara mateix, la lluita caïnita per un espai electoral petitíssim, que se’l disputen tres partits.
—Realment és tan petit aquest espai?
—A. L.: Sí.
—J. P. R.: Aquest espai és petitíssim, però pot acabar arrossegant en una competició electoral un gran nombre de gent. És el que ha fet Trump.
—A. L.: Aquest espai és petit, no creix, representa entre l’1,5% i el 2% de l’electorat.
—J. P. R.: Però pot arrossegar més gent, eh?
—És l’espai de l’extrema dreta declarada. Amb el discurs del PP i Cs no pot haver augmentat?
—A. L.: El PP té una memòria històrica, que és que ja sap què li passa quan va a l’extrem, que perd eleccions. Quan el PP ha guanyat eleccions, ho ha aconseguit anant cap al centre. Cap a l’extrema dreta no hi ha votants; i si hi vas massa, cedeixes el centre al PSOE. Si alguna cosa ha après el PP és que les eleccions les guanyen pel centre. Ara ens trobem en una situació conjuntural, amb un problema de lideratge i amb un competidor que no tenies i que t’ha forçat a extremar el discurs. Però tard o d’hora hauran d’anar al centre.
—Quan parleu de la possibilitat de reformar la constitució, no penseu que potser sí que es podrà fer, però per involucionar? Per recentralitzar i retallar drets?
—A. L.: Ah, i tant. Fins ara gairebé totes les ofertes per a reformar-la eren per a més: més descentralització, més reconeixement… Ara hi haurà ofertes de menys, també. Començar el procés de reforma constitucional no vol dir que acabi amb més reconeixement; pot acabar amb menys. Tant en el reconeixement nacional com en drets socials. Hi ha qui vol blindar drets, les pensions, etc. Però n’hi ha que volen llevar-ho de la constitució, perquè és política econòmica.
—Què us sembla l’espectacle del Suprem amb les hipoteques?
—Javier Pérez Royo [J. P. R.]: El Tribunal Suprem s’ha ficat en un embolic del qual li serà difícil de sortir, i de sortir-ne bé. Primer, per la manera com es va reaccionar: quan hi ha un afer que afecta la banca immediatament reaccionen, cosa que no ha passat mai en cap altre cas. I en segon lloc perquè ara augmentaran els litigis d’una manera significativa. Perquè és un afer que a més d’una dimensió administrativa en té una altra de civil. I ens trobarem amb un problema que anirà creixent, que la pilota es farà més grossa i que no se sap on acabarà. Del punt de vista de la seguretat jurídica és fatal. L’error del Suprem ha estat claríssim, i que el president del tribunal hagi hagut de demanar perdó i tot… El cost de reputació per al Suprem és molt gran.
—Antón Losada [A. L.]: Molts tenim la sensació que la justícia, i especialment el Suprem, té vares de mesurar i ritmes diferents, depenent de què es tracti.
—Un símptoma més d’erosió d’un pilar d’un estat de dret com la justícia.
—A. L: I això pot refermar encara més la sensació que té molta gent que el judici a l’1-O no serà just i que la condemna ja és escrita. És així.
—J. P. R: Aquí hi ha hagut una decisió judicial, que ha suscitat una reacció política. La decisió del president de la sala sobre les hipoteques és una decisió política, no pas jurisdiccional. Vista la sentència i la repercussió que va tenir, va decidir de convocar el ple per a revisar-lo.
—A. L.: Perquè afectava la banca.
—J. P. R.: És clar! Vull dir que hi ha una reacció política immediata, una reacció de govern. El president de la sala no va actuar com un òrgan jurisdiccional, sinó com un òrgan polític, i ho porta a un òrgan integrat per tots els magistrats que componen la sala i que són els que prenen la decisió definitiva sobre aquesta matèria. És aquesta reacció política que fa que els ciutadans desconfiïn.
—Aviat començarà el judici de l’1-O. Com condicionarà el debat que exposeu, d’actualitzar la constitució espanyola? Hi haurà un trencament.
—J. P. R.: És que hi ha una quantitat brutal de drets fonamentals vulnerats. Hi ha una gent en presó preventiva que no hi haurien d’haver estat ni un moment; s’ha vulnerat el dret del jutge ordinari predeterminat per la llei, que en cap cas no podia ser el Tribunal Suprem; s’ha vulnerat el dret de la segona instància, pel fet que ha intervingut el Suprem; s’ha vulnerat el principi de legitimació democràtica, perquè no s’ha acceptat la decisió del tribunal superior de Slesvig-Holstein: no es pot actuar contra Puigdemont i, en canvi, actuaran contra els consellers. Per tant, manca el pressupòsit constitucional perquè es pugui obrir el judici oral contra tots. Hi ha una quantitat de vulneracions de drets fonamentals terrible. És una corrupció del procés penal absoluta.
—Com poden arribar a un extrem com aquest, judicialment?
—J. P. R.: Perquè saben que en última instància el Tribunal Constitucional no s’atrevirà a dir-los res quan se li plantegi el recurs d’empara. I al cap de sis o set anys el Tribunal Europeu de Drets Humans dictarà sentència.
—I ells ja s’hauran jubilat.
—A. L.: Però és que tampoc no és la primera vegada que passa.
—J. P. R.: Mireu la sentència d’ara a Estrasburg sobre el judici a Otegi.
—A. L.: En una part de la magistratura espanyola es va instal·lar la idea que la gravetat i l’excepcionalitat dels esdeveniments justificava una aplicació excepcional de les regles jurídiques. Això ha passat en la sentència que acabem de conèixer sobre el cas Bateragune i passa en el cas català. Per això la justícia espanyola s’endú les rebolcades que s’endú a Europa. Perquè quan aquests casos arriben a Europa, l’argument que la situació és excepcional i requereix mesures excepcionals topa amb un altre argument que té molt més valor: que això és dret penal i no hi ha lloc per a situacions excepcionals. Tot això que passa amb el judici al procés és excepcional; des del moment en què es troba al Suprem…
—J. P. R.: El delicte de rebel·lió!
—A. L.: És que l’escrit d’acusació de la fiscalia… algú ha demanat a la fiscalia com pretén justificar un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar com a testimoni cap dels membres del govern contra el qual hi va haver suposadament aquella rebel·lió? Perquè efectivament testifiquin que sí, que hi va haver rebel·lió. Com es demostrarà un delicte de rebel·lió sense cridar a declarar el govern que va haver d’encarar aquella rebel·lió? Un govern que, per cert, ens va dir que tot estava bé, tot estava controlat i que no hi havia hagut referèndum. Aquesta és la dimensió jurídica. La dimensió política: això enrareix l’ambient polític, el posa en tensió, l’hiperventila. L’any vinent tot serà força irreal, perquè tindrem un cicle electoral llarguíssim i el judici. Hi haurà molta escenificació, que impossibilitarà un debat una mica més serè, el que requereix activar un procés de reforma constitucional. L’any que ve, impossible. El judici passarà, hi haurà una sentència i veurem què diu; les eleccions passaran, en veurem el resultat, i després jo crec que la hiperventilació baixarà una mica.
—Fins i tot després de la sentència?
—A. L.: Sí. La sentència és una incògnita, i sóc dels que creuen que no és escrita.
—J. P. R.: D’aquí a la sentència hi haurà un moviment polític molt intens. I jurídic. Poden passar moltes coses. És clar que en relació amb la sentència, amb la qualificació jurídica que ha fet la fiscalia en el seu escrit, ja s’han llançat els daus. Perquè realment el delicte de rebel·lió no hi és, i això se sap perfectament. Llarena va haver de retirar l’ordre de detenció dels tribunals europeus quan va tenir la resposta del tribunal alemany sobre Puigdemont.
—Que va dir que no hi havia hagut rebel·lió.
—J. P. R.: És que la sentència del tribunal alemany és molt expressiva. Es va posar les mans al cap. En el primer argument jurídic que exposa diu que en la llarguíssima experiència del tribunal en matèria d’extradició, no havien vist mai res de semblant. L’ordre és completament atípica; és l’expressió que utilitza. I diu que no hi va haver delicte de rebel·lió, i el jutge escocès, el belga i el suís li haurien dit el mateix. A Europa no és rebel·lió, però a Espanya, sí.
—A. L.: L’argument d’Espanya és que això ha estat molt greu i no pot quedar així, i ha de ser castigat. Però el dret penal exigeix una cosa que es diu tipicitat. I això no hi encaixa.
—J. P. R.: Què passarà? No ho podem saber. El jutge alemany no discuteix els fets; que hi va haver tants incidents? Sí. Que hi havia gent davant dels col·legis, sí. Però és que això no és delicte de rebel·lió. Tot es construeix sobre una cosa falsa. I tot això impedeix de parlar de política. Quan un tribunal de justícia entra amb aquestes decisions impedeix de parlar políticament. La moció de censura va reeixir perquè el nacionalisme, al voltant del qual hi va haver un cordó sanitari després de l’1-O, fa que es trenqui aquest cordó, i passa a ser un actor polític. Per això surt Sánchez, però ara es torna a construir el cordó sanitari: amb els nacionalistes no es pot anar enlloc, que és el discurs de Rivera i de Casado.
—Quan parleu de reformar la constitució, no caldria resoldre abans la situació de Catalunya, si ha d’encaixar a Espanya o ha de ser independent?
—A. L.: És que no és tan sols un problema català. El problema territorial d’Espanya, que diuen alguns, ni Catalunya és la primera que el formula ni l’única. Una altra cosa és el nivell de conflicte que hi hagi, però tenim el precedent del pla Ibarretxe. S’ha de resoldre si és possible de construir un nou consens amb la idea que Espanya és un estat plurinacional amb diverses realitats nacionals; que l’Espanya del segle XXI ha de ser el resultat d’un acord entre nacions i ciutadans iguals. Aquest és el debat que s’ha d’obrir. Hem de veure si som capaços d’arribar a un acord constitucional sobre aquesta premissa: tots acceptem que Espanya és un estat plurinacional. I ara seiem i parlem de com construir-lo. Però pensar que ara arreglem això de Catalunya no és del tot correcte, perquè Espanya té un problema de definir-se a si mateixa què vol ser el segle XXI.
—J. P. R.: En la Segona República, sense la guerra, és possible que s’hagués arribat a un estat federal. Però no hi va haver temps. I en la constitució del 1978 s’arriba a un compromís, una mena de drecera, que és l’estat de les autonomies. L’estat no pot ser unitari i centralista perquè hi ha unes demandes que no es poden desatendre. I se cerca una fórmula per a obrir vies per a un procés de descentralització política que acabi en un estat polític descentralitzat. I allí es defineix amb claredat la posició de Catalunya i el País Basc i es deixen pràcticament sense definir les de totes les altres. I, d’acord amb els compromisos que hi ha a la constitució mitjançant el desenvolupament de la constitució, es construeix l’estat de les autonomies. Però Espanya no ha fet mai un pacte constituent per a definir la seva estructura. Aquest és el problema que tenim: quina estructura territorial té Espanya? Fins ara no ho hem fet mai i ara mateix això presenta problemes. La conflictivitat a què s’ha arribat a Catalunya i que potencialment pot arribar el País Basc en la mesura que s’avanci en alguna solució a Catalunya pot suscitar problemes a la resta de l’estat.
—A. L.: Javier, no és conflictivitat. O em reconeixeu o me’n vaig. Això diu Catalunya. I la resposta és que no, que no estan disposats a reconèixer-ho. El 1978 aguanta relativament bé fins a la segona legislatura d’Aznar. És aleshores quan tot rebenta, quan la dreta diu que no, que fins aquí hem arribat i ni una passa més. Perquè tots hem treballat entenent que les autonomies era on es podia arribar, però que es podria revisar…
—Es veu que el 1978 era un límit, i no un punt de partida, com dieu al llibre.
—A. L.: Per a la dreta és així. I la segona legislatura d’Aznar és la primera vegada que ho fa explícit, que diu obertament que aquest és el límit. I és quan hi ha la reacció en el cas basc i en el cas català.
—I hi ha hagut intents des de Catalunya de renovar el pacte, de negociar l’encaix, però això no es respecta. I molta gent a Catalunya diu que per què cal participar en una reforma de la constitució, havent-ne vist el resultat? Que per això paga més la pena anar-se’n.
—A. L.: Si s’ha demostrat que no és un acord entre iguals, què vol dir reconeixement nacional? No vol dir tan sols més competències o més pressupost. Vol dir que vostè em reconeix com a nació. Sóc sobirà, i no he de demanar autorització per a aprovar les meves lleis fonamentals, i els acords a què arribem no són entre un superior i un inferior, sinó entre iguals. Això és un estat plurinacional. La dreta espanyola sobretot ha de dir si està disposada a negociar això, i la resposta ara sobre la taula és que no. I jo no crec que es pugui sostenir.
—J. P. R.: El 1978 s’arriba a un acord amb Catalunya fonamentalment. Que consisteix a dir que pactem, i el pacte el sotmetem a referèndum. De manera que ni Catalunya pot imposar a l’estat un estatut d’autonomia amb què no estigui d’acord ni l’estat pot imposar un estatut sense el consentiment dels ciutadans. El pacte entre els dos parlaments amb l’última paraula dels ciutadans de Catalunya. Què passa després de la sentència del 2010 del TC? Que els ciutadans de Catalunya diuen que de què serveix el referèndum, si el tribunal desautoritza el pacte? Per això el trànsit cap al referèndum del dret de decidir. El referèndum, que era el punt d’arribada, ara passa a ser el punt de partida. Això és el que fa difícil que es pugui resoldre el problema a Catalunya sense un referèndum. A causa de la posició de l’estat espanyol i de PP, Cs i PSOE, hi ha resistència que es faci el referèndum com a punt de partida.
—Penseu que és inevitable un referèndum acordat a Catalunya?
—A. L.: Sí. No en tinc cap dubte. Perquè és l’única sortida. Qualsevol situació necessita una legitimació a les urnes. És indiscutible. Una altra cosa és què es votarà.
—J. P. R.: Sánchez ha estat el primer president espanyol d’ençà del 2010 que ha reconegut que a Catalunya hi ha un estatut que no és el que van votar els ciutadans i que això s’ha de resoldre votant. El problema és què es vota i com es fa. Perquè un nou estatut d’autonomia… Buf.
—A. L.: Hi ha coses que han canviat. Ja no hi ha un partit que representi la monopolització de la dreta i que pugui blocar qualsevol solució. Fins ara reformar la constitució, eixamplar l’àmbit d’autonomia, tenia un impediment estructural, que era que el PP podia blocar qualsevol intent de reforma. Sense el PP no sortien els comptes. Això ha desaparegut; la dreta es dividirà, i cap partit no tindrà la possibilitat de blocar solucions. I és necessari trobar una solució.
—J. P. R.: Però la dreta s’ha radicalitzat més.
—A. L.: Jo crec que és una posició conjuntural. Hi haurà un partit que guanyarà, no sé quin, i un altre que perdrà, i aquest dirà que no pot continuar competint en aquest terreny, perquè perd.
—J. P. R.: La radicalització que hi ha i la utilització política de Catalunya les veiem en les eleccions andaluses. La dreta espanyola arriba a Andalusia a unes eleccions en què no es parla d’Andalusia.
—A. L.: És un discurs que et serveix per a guanyar eleccions, però no per a governar. No pots governar amb aquest discurs.
—J. P. R.: Doncs jo tinc curiositat per a saber-ne el resultat. Perquè la posició que mantenen tant PSOE com Podem és que hem de parlar d’Andalusia i vostès només fan que resoldre els seus problemes de conflictivitat, entre vostès, per a veure quin gall s’imposa utilitzant Catalunya. Com ho rebrà, això, la ciutadania andalusa?
—Pot ser un bon termòmetre per a veure fins a quin punt la radicalització de la dreta té base electoral.
—J. P. R.: Sí, veurem quina receptivitat té.
—Penseu que l’auge de Vox és un símptoma d’això o és una anècdota?
—A. L.: L’auge de Vox és un artifici. Qui li dóna visibilitat són el PP i Ciutadans. El votant de dretes espanyol se situa entre el 6 i el 7 en una escala de 0 a 10, essent 10 l’extrema dreta. Són lluny de Vox. No s’havien proposat mai de votar Vox. Qui l’ha oberta, aquesta porta? El PP i Ciutadans. Hi ha uns senyors que competeixen amb nosaltres i amb qui compartim moltes idees. En el marc mental d’un votant de dretes, una opció que fins ara era fora, els seus partits els la inclouen. Per què? Perquè les direccions de PP i Ciutadans són molt més pròximes a les posicions ideològiques de Vox que no els seus votants. Segons el CIS, els votants de PP i Ciutadans situen sistemàticament els seus partits un punt i mig a la seva dreta. Quan els dirigents del PP diuen que hi ha una fuita de votants del PP a Vox en realitat parlen de si mateixos. Perquè s’hi troben còmodes, amb el discurs de Vox. Això els dóna visibilitat. El fenomen de la dreta extrema a Espanya i a Europa és que a Europa els partits conservadors van haver de reaccionar davant la irrupció d’aquestes forces. Aquí reaccionen al no-res.
—Senyor Pérez Royo, dieu que Ciutadans pot esdevenir el gran partit d’extrema dreta d’Espanya.
—J. P. R.: Sí, és que aquesta és la deriva que agafa Ciutadans. Ho hem vist amb l’acte a Altsasu, o en aquest altre que volen fer a Madrid contra els indults. Contra els indults d’una sentència que no existeix!
—A. L.: Ciutadans pot anar cap aquí, però el PP no. Perquè t’imagines Núñez Feijóo donant suport a un discurs de dreta extrema del PP durant gaire temps? No. Te l’imagines donant suport a les propostes de recentralització del PP? No, mai de la vida. Perquè el PP és el que és, un partit de dretes, conservador, però no és dreta extrema. Ciutadans no té aquesta restricció, i pot anar més enllà que Vox. No té estructura territorial, és un partit de trenta mil militants.
—J. P. R.: Ciutadans no ha viscut encara la restricció que significa haver de governar. Quan ets a l’oposició pots dir el que et doni la gana. I s’han trobat en aquest procés en una lluita acarnissada amb el PP per veure qui guanya; perquè veuen que aquesta és la seva, si aconsegueixen desbancar el PP en aquest moment en l’ordre preferencial del vot. Tenint en compte tots els casos de corrupció pendents que té el PP, puc fer-lo desaparèixer, substituir-lo. Això el porta a un discurs extrem i a fer coses com la d’Altsasu. El PP hi ha d’acabar enviant el seu president, perquè no pot no donar suport a la Guàrdia Civil. És una deriva que fa impossible el govern; tu no pots governar Espanya de cap de les maneres; el País Basc i Catalunya formen part de la constitució material d’aquest país. Un país que volen mantenir unit però fent una política que n’impedeix la governació. I veiem la radicalització que hi ha ara mateix, la lluita caïnita per un espai electoral petitíssim, que se’l disputen tres partits.
—Realment és tan petit aquest espai?
—A. L.: Sí.
—J. P. R.: Aquest espai és petitíssim, però pot acabar arrossegant en una competició electoral un gran nombre de gent. És el que ha fet Trump.
—A. L.: Aquest espai és petit, no creix, representa entre l’1,5% i el 2% de l’electorat.
—J. P. R.: Però pot arrossegar més gent, eh?
—És l’espai de l’extrema dreta declarada. Amb el discurs del PP i Cs no pot haver augmentat?
—A. L.: El PP té una memòria històrica, que és que ja sap què li passa quan va a l’extrem, que perd eleccions. Quan el PP ha guanyat eleccions, ho ha aconseguit anant cap al centre. Cap a l’extrema dreta no hi ha votants; i si hi vas massa, cedeixes el centre al PSOE. Si alguna cosa ha après el PP és que les eleccions les guanyen pel centre. Ara ens trobem en una situació conjuntural, amb un problema de lideratge i amb un competidor que no tenies i que t’ha forçat a extremar el discurs. Però tard o d’hora hauran d’anar al centre.
—Quan parleu de la possibilitat de reformar la constitució, no penseu que potser sí que es podrà fer, però per involucionar? Per recentralitzar i retallar drets?
—A. L.: Ah, i tant. Fins ara gairebé totes les ofertes per a reformar-la eren per a més: més descentralització, més reconeixement… Ara hi haurà ofertes de menys, també. Començar el procés de reforma constitucional no vol dir que acabi amb més reconeixement; pot acabar amb menys. Tant en el reconeixement nacional com en drets socials. Hi ha qui vol blindar drets, les pensions, etc. Però n’hi ha que volen llevar-ho de la constitució, perquè és política econòmica.
dissabte, 10 de novembre del 2018
Carles Puigdemont guanya Pedro Sánchez a Google
Internacionalització
Carles Puigdemont guanya Pedro Sánchez a Google
El NacionalBarcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
El president a l'exili, Carles Puigdemont, ha guanyat el president espanyol, Pedro Sánchez,
a Google els últims tres mesos. Segons mostren les dades de Google
Trends aportades per l'analista i investigador Joe Brew, a Europa, els
darrers 90 dies hi ha més interès en el president català.
A Alemanya, França, els Països Baixos, Suïssa i Bèlgica, Carles Puigdemont supera en cerques relatives a Google el cap de l'executiu espanyol. En especial, a Bèlgica i Suïssa la diferència és àmplia.
Per altra banda, a Espanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit Sánchez s'imposa en cerques, especialment a l'Estat.
A Alemanya, França, els Països Baixos, Suïssa i Bèlgica, Carles Puigdemont supera en cerques relatives a Google el cap de l'executiu espanyol. En especial, a Bèlgica i Suïssa la diferència és àmplia.
Per altra banda, a Espanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit Sánchez s'imposa en cerques, especialment a l'Estat.
Comitè Federal PSOE
Sánchez reivindica el seu govern davant l'amenaça de PP i Ciutadans
Marc Márquez no sortirà al balcó de l’Ajuntament de Cervera per la pancarta de suport als presos polítics
09.11.2018 15:09
El pentacampió del món de MotoGP
Marc Márquez no sortirà demà al balcó de l’Ajuntament de Cervera, la
seva ciutat, en els actes de celebració del seu nou títol, perquè el
consistori no retirarà de l’edifici el cartell de suport als polítics
catalans presos, segons que ha explicat a Europa Press el batlle, Ramon
Royes.
Per qüestions protocol·làries i exigències de les grans empreses que patrocinen el pilot, el FanClub va demanar a l’ajuntament que retirés la pancarta del balcó, cosa que Royes ha descartat, segons que informa el diari Segre.
‘Per a mi no hi ha cap polèmica. En les reunions que hem tingut amb FanClub, els Mossos d’Esquadra, la policia local i els Bombers, va sortir aquesta qüestió. Em van demanar que retirés la pancarta i jo els vaig dir que no es podia retirar’, ha explicat. Ha recordat que la pancarta hi era per un acord del ple per a donar suport als presos polítics. ‘De l’entorn de Márquez ens van dir que ell no sortiria. De la mateixa manera que ells han de respectar la nostra decisió, nosaltres respectem la seva.’
És el segon any que passa això. Segons Royes, ‘en Marc sortirà a la plaça, saludarà als fans i es fotografiarà amb ells com va fer l’any passat’.
Per qüestions protocol·làries i exigències de les grans empreses que patrocinen el pilot, el FanClub va demanar a l’ajuntament que retirés la pancarta del balcó, cosa que Royes ha descartat, segons que informa el diari Segre.
‘Per a mi no hi ha cap polèmica. En les reunions que hem tingut amb FanClub, els Mossos d’Esquadra, la policia local i els Bombers, va sortir aquesta qüestió. Em van demanar que retirés la pancarta i jo els vaig dir que no es podia retirar’, ha explicat. Ha recordat que la pancarta hi era per un acord del ple per a donar suport als presos polítics. ‘De l’entorn de Márquez ens van dir que ell no sortiria. De la mateixa manera que ells han de respectar la nostra decisió, nosaltres respectem la seva.’
És el segon any que passa això. Segons Royes, ‘en Marc sortirà a la plaça, saludarà als fans i es fotografiarà amb ells com va fer l’any passat’.
L’esquerda sobiranista dels comuns s’eixampla al món local
09.11.2018 21:50
El dia que Elisenda Alamany i Joan
Josep Nuet van presentar Sobiranistes, la plataforma de Catalunya en
Comú crítica amb el rumb del partit, entre el públic assistent hi havia
tres figures del món local considerades referents per haver encapçalat
projectes sobiranistes i d’esquerres guanyadors: el batlle de Cerdanyola
del Vallès, Carles Escolà; l’ex-batllessa de Badalona, Dolors Sabater; i
l’ex-batlle de Sentmenat, Marc Verneda. El 2015, tots tres van assolir
la batllia de la mà de confluències d’esquerres i sobiranistes, encara
que els dos darrers van ser apartats per mocions de censura.
Crònica de la presentació de Sobiranistes: ‘Iniciativa ha estat un entrebanc’
Els moviments tectònics a l’espai més sobiranista de Catalunya en Comú no afecten únicament el partit en l’àmbit nacional, sinó que hi ha uns quants municipis on els càrrecs locals que segueixen les tesis d’Alamany es van desmarcant del calendari oficial per conformar candidatures i construir aliances amb altres partits. Pocs dies abans de la presentació de Sobiranistes, es van presentar Guanyem Girona, impulsat per la CUP, MES i el sector sobiranista dels comuns, i Guanyem Cerdanyola, una proposta política en què EUiA s’afegeix a la candidatura de la CUP i el partit local Compromís per Cerdanyola que ja va portar Escolà a la batllia. A Argentona, els partits que ara governen treballen amb una línia similar i ICV opta per confluir amb la CUP i ERC, i a Sentmenat repetiran l’acord d’EUiA, Podem i Procés Constituent. ‘L’opció per a les municipals, com en l’àmbit nacional, és anar cap a aquesta mena d’aliances amb un projecte sobiranista i progressista’, expliquen fonts de Sobiranistes.
Per part de Catalunya en Comú, però, minimitzen la influència que pugui tenir Sobiranistes i diuen que hi ha altres corrents, com el de Comuns federalistes, que tenen més militants. A banda, resten importància a la possibilitat que en alguns municipis es puguin fer aliances amb actors més enllà dels que conformen Catalunya en Comú. ‘Les municipals no són igual que unes autonòmiques o espanyoles, hi ha moltes realitats diferents’, diuen fonts del partit.
Un paraigua supramunicipal propi
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals i les diputacions són institucions polítiques per sobre els municipis en què els representants s’elegeixen de manera indirecta. És a dir, els ciutadans no els voten directament, sinó que són assignats en funció dels resultats als ajuntaments. Per aquest motiu, les candidatures locals tendeixen a agrupar-se segons el principal partit que les integra. Decidir quin partit supramunicipal representa cada candidatura és un dels grans maldecaps quan es conformen acords de diferents forces.
El 2015, moltes de confluències d’esquerres, com l’Assemblea Ciutadana de Sentmenat, es van aplegar sota la marca d’ICV: Entesa. I unes altres, com Guanyem Badalona, sota la de la CUP: Poble Actiu. De cara al 2019, però, la situació pot ser diferent. Segons que han explicat a VilaWeb fonts de diverses confluències locals, hi ha converses per a construir una nova plataforma supramunicipal que superi Poble Actiu i Entesa per a englobar les confluències d’esquerres i sobiranistes. Aquesta marca també faria de paraigua per a confluències locals com Decidim Ripollet, Alternativa d’Esquerres per Badia i Sant Adrià en Comú.
Crònica de la presentació de Sobiranistes: ‘Iniciativa ha estat un entrebanc’
Els moviments tectònics a l’espai més sobiranista de Catalunya en Comú no afecten únicament el partit en l’àmbit nacional, sinó que hi ha uns quants municipis on els càrrecs locals que segueixen les tesis d’Alamany es van desmarcant del calendari oficial per conformar candidatures i construir aliances amb altres partits. Pocs dies abans de la presentació de Sobiranistes, es van presentar Guanyem Girona, impulsat per la CUP, MES i el sector sobiranista dels comuns, i Guanyem Cerdanyola, una proposta política en què EUiA s’afegeix a la candidatura de la CUP i el partit local Compromís per Cerdanyola que ja va portar Escolà a la batllia. A Argentona, els partits que ara governen treballen amb una línia similar i ICV opta per confluir amb la CUP i ERC, i a Sentmenat repetiran l’acord d’EUiA, Podem i Procés Constituent. ‘L’opció per a les municipals, com en l’àmbit nacional, és anar cap a aquesta mena d’aliances amb un projecte sobiranista i progressista’, expliquen fonts de Sobiranistes.
Per part de Catalunya en Comú, però, minimitzen la influència que pugui tenir Sobiranistes i diuen que hi ha altres corrents, com el de Comuns federalistes, que tenen més militants. A banda, resten importància a la possibilitat que en alguns municipis es puguin fer aliances amb actors més enllà dels que conformen Catalunya en Comú. ‘Les municipals no són igual que unes autonòmiques o espanyoles, hi ha moltes realitats diferents’, diuen fonts del partit.
Un paraigua supramunicipal propi
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals i les diputacions són institucions polítiques per sobre els municipis en què els representants s’elegeixen de manera indirecta. És a dir, els ciutadans no els voten directament, sinó que són assignats en funció dels resultats als ajuntaments. Per aquest motiu, les candidatures locals tendeixen a agrupar-se segons el principal partit que les integra. Decidir quin partit supramunicipal representa cada candidatura és un dels grans maldecaps quan es conformen acords de diferents forces.
El 2015, moltes de confluències d’esquerres, com l’Assemblea Ciutadana de Sentmenat, es van aplegar sota la marca d’ICV: Entesa. I unes altres, com Guanyem Badalona, sota la de la CUP: Poble Actiu. De cara al 2019, però, la situació pot ser diferent. Segons que han explicat a VilaWeb fonts de diverses confluències locals, hi ha converses per a construir una nova plataforma supramunicipal que superi Poble Actiu i Entesa per a englobar les confluències d’esquerres i sobiranistes. Aquesta marca també faria de paraigua per a confluències locals com Decidim Ripollet, Alternativa d’Esquerres per Badia i Sant Adrià en Comú.
Puigdemont, a Trudeau: "No està obligat a donar suport a la independència, però escolti'ns"
Exili
Puigdemont, a Trudeau: "No està obligat a donar suport a la independència, però escolti'ns"
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Dissabte, 10 de novembre de 2018
1 minut
El president Carles Puigdemont ha demanat al cap del govern del Canadà, Justin Trudeau, que escolti Catalunya. En una entrevista publicada al diari canadenc Le Droit,
Puigdemont ha demanat a les autoritats canadenques que no es tracti la
qüestió catalana com un "problema intern". "No està obligat a donar
suport a la independència, però, si us plau, escolti'ns", ha reclamat a Trudeau.
Puigdemont ha advertit la societat canadenca que la repressió espanyola "és un mal senyal per a tots els altres pobles que volen fer la independència en el futur", com ara el Quebec. "Si la democràcia està en perill en algun lloc, la democràcia a tot el món està en perill també", ha dit.
Segons el president, la reacció espanyola al conflicte català és un indici que a Europa encara hi continua havent feixisme i ha explicat que el seu exili a Brussel·les ha de servir per fer una crida internacional contra la vulneració de drets per part de l'Estat.
Puigdemont ha advertit la societat canadenca que la repressió espanyola "és un mal senyal per a tots els altres pobles que volen fer la independència en el futur", com ara el Quebec. "Si la democràcia està en perill en algun lloc, la democràcia a tot el món està en perill també", ha dit.
Segons el president, la reacció espanyola al conflicte català és un indici que a Europa encara hi continua havent feixisme i ha explicat que el seu exili a Brussel·les ha de servir per fer una crida internacional contra la vulneració de drets per part de l'Estat.
El procés d’independència reactiva el catalanisme a Catalunya Nord
09.11.2018 21:50
Una de les conseqüències més
clares del procés d’independència ha estat la mobilització de
solidaritat i de suport que ha generat a Catalunya Nord. Des de la
custòdia secreta de les urnes per al referèndum del primer d’octubre i
el pas dels membres del govern per Pesillà de la Ribera abans
d’emprendre el camí cap a l’exili, ara fa poc més d’un any, fins a les
mobilitzacions de la Diada que es faran avui a Perpinyà, Catalunya Nord
ha tornat a aparèixer amb força al mapa polític dels Països Catalans.
L’eix de la mobilització ha estat la denúncia de la repressió i el
suport als presos polítics, que ha anat més enllà dels cercles polítics
tradicionals del catalanisme i ha superat la frontera dels partits.
La prova d’aquest ressorgiment ha estat la inquietud de les autoritats espanyoles, que han provat d’aturar-lo de manera barroera i, fins i tot, contraproduent. La visita del president Quim Torra al batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, a final d’agost, va disparar les alarmes. Una visita que va servir per a normalitzar les relacions institucionals i durant la qual Pujol va signar el manifest de suport als presos polítics i exiliats impulsat pels batlles de Catalunya Nord. Pujol era el signant número cent i va signar amb un llaç groc a la solapa. L’acte va motivar una carta irada de l’ambaixador espanyol a França al batlle de Perpinyà recriminant-li que hagués rebut el president de la Generalitat i li hagués lliurat la medalla d’or de la ciutat perquè era una figura ‘anticonstitucional’. Pujol es va quedar ‘molt sorprès i molt xocat’ per la carta i va respondre a l’ambaixador que Torra era un president ‘elegit democràticament’. Qualificava la carta d’ingerència i es demanava: ‘Des de quan els càrrecs electes territorials hem de justificar-nos davant Espanya?’ Tot això, una persona que no pertany a cap partit polític nacionalista dels que hi ha implantats a Catalunya Nord, sinó que milita a la Unió per un Moviment Popular (UPM), que agrupa la dreta francesa.
La prova d’aquest ressorgiment ha estat la inquietud de les autoritats espanyoles, que han provat d’aturar-lo de manera barroera i, fins i tot, contraproduent. La visita del president Quim Torra al batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, a final d’agost, va disparar les alarmes. Una visita que va servir per a normalitzar les relacions institucionals i durant la qual Pujol va signar el manifest de suport als presos polítics i exiliats impulsat pels batlles de Catalunya Nord. Pujol era el signant número cent i va signar amb un llaç groc a la solapa. L’acte va motivar una carta irada de l’ambaixador espanyol a França al batlle de Perpinyà recriminant-li que hagués rebut el president de la Generalitat i li hagués lliurat la medalla d’or de la ciutat perquè era una figura ‘anticonstitucional’. Pujol es va quedar ‘molt sorprès i molt xocat’ per la carta i va respondre a l’ambaixador que Torra era un president ‘elegit democràticament’. Qualificava la carta d’ingerència i es demanava: ‘Des de quan els càrrecs electes territorials hem de justificar-nos davant Espanya?’ Tot això, una persona que no pertany a cap partit polític nacionalista dels que hi ha implantats a Catalunya Nord, sinó que milita a la Unió per un Moviment Popular (UPM), que agrupa la dreta francesa.
Però més enllà de la visita institucional de Torra a Perpinyà,
aquests darrers mesos també hi ha hagut gests significatius de polítics
no identificats amb el catalanisme, que militen a les files socialistes o
comunistes, o en el moviment La República en Marxa del centrista
d’Emmanuel Macron. És el cas de la diputada Laurent Gayte, que va
escriure al ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Yves LeDrian, per
denunciar ‘el silenci escruixidor’ del govern sobre els successos a
Catalunya i proposava que l’estat francès fes de mediador entre
Catalunya i Espanya. Una de les coses més interessants de la pregunta de
la diputada del partit de Macron és que remarcava que el referèndum no
era autoritzat però s’havia fet sense violència, desmentint el relat que
fan de l’1-O la justícia i el govern espanyols. Uns dies abans, la
presidenta del Consell del Departament dels Pirineus Orientals, la
socialista Hermeline Malherbe, havia fet una crida als càrrecs electes
nord-catalans a mobilitzar-se per la democràcia al sud de Catalunya.
Molt crítica amb l’orientació que havia pres el conflicte, la socialista
va fer-los una apel·lació oficial a ‘unir i oferir la seva força’ per
exigir la fi de la ‘violència policíaca’, l’alliberament dels dirigents
polítics empresonats i exiliats i la represa del diàleg entre Madrid i
Barcelona. Pocs dies després, de la façana del departament penjava una
pancarta amb el lema ‘Pel respecte de les llibertats i els drets
fonamentals’ escrit en català i en francès. Envoltant la pancarta, dos
llaços grocs, un a cada banda. Aquest edifici cèntric, vora el
Castellet, és al costat de la Prefectura, la representació de l’estat
francès a Catalunya Nord. Una pancarta que no hi és pas, a moltes seus
d’institucions catalanes del sud. Fins i tot, hi ha socialistes de fora
de Catalunya Nord, com la presidenta de la regió d’Occitània, Carole
Delgà, que s’han solidaritzat amb Catalunya. En un piulet recent, Delgà
expressava el suport ‘a la mobilització dels electes dels Pirineus
Orientals en la defensa de les llibertats fonamentals i de la llibertat
d’expressió a Catalunya’.
La clau d’aquestes mobilitzacions la tenen la majoria dels batlles de Catalunya Nord, que van promoure i signar el manifest de suport als presos i exiliats. Presentat el 24 de juliol a Prats de Molló i amb una reacció sense precedents, anava signat per un centenar d’electes que manifestaven la seva solidaritat amb els representants municipals catalans del sud. El text va ser enviat al president de la república francesa, Emmanuel Macron, perquè tingués present que a Catalunya passaven coses a les quals ells no estaven acostumats, segons que va explicar Jean Paul Billés, batlle de Pesillà de la Ribera. Billés subratllava que els signants tenien una ideologia variada i que en cap moment no volien interferir en el procés d’independència de Catalunya, sinó que el document tenia l’objectiu de defensar drets bàsics com ‘la llibertat d’expressió, de reunió i la separació de poders’, i destacava que aquesta era una lluita ‘molt important’ per als municipis nord-catalans. El batlle de Pesillà la Ribera va reclamar que tot Europa es mostrés unànimement en contra de les vulneracions de drets fonamentals dels catalans per part de l’estat espanyol, perquè no es podien permetre.
Tota aquesta actuació institucional s’ha traduït també al carrer, amb un creixement de les mobilitzacions. A més de la presència de llaços grocs a molts municipis, el passat dimarts 30 d’octubre es va fer un acte de suport als presos polítics i als exiliats. Per als organitzadors, era un repte fer una mobilització entre setmana, però va ser un èxit. La plaça de la Victòria es va omplir d’estelades en un acte en què van participar el president Carles Puigdemont, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el represaliat Jordi Pesarrodona. En el seu discurs, Puigdemont va apel·lar als llaços històrics que uneixen ‘nord i sud’ i va defensar que la República catalana es constituiria ‘de baix cap a dalt’ amb ‘tots els catalans’. A més, va animar a continuar els actes de suport al procés d’independència des del nord. Uns actes que tindran continuïtat avui amb la manifestació i l’acte polític convocats per celebrar la Diada de Catalunya Nord.
Per contrarestar aquesta onada de suport social i institucional, l’unionisme espanyol va provar de fer un acte en un hotel de Perpinyà el passat 26 d’octubre. Una entitat pròxima a Ciutadans, Empresaris de Catalunya, va fer una conferència i tan sols hi van assistir vint-i-cinc persones, de les quals vint hi havien arribat amb un minibús del Principat. Deien que l’objectiu era contrarestar la visita del president Quim Torra a Perpinyà i explicar que el procés havia perjudicat l’economia catalana. Però no ho van aconseguir.
La clau d’aquestes mobilitzacions la tenen la majoria dels batlles de Catalunya Nord, que van promoure i signar el manifest de suport als presos i exiliats. Presentat el 24 de juliol a Prats de Molló i amb una reacció sense precedents, anava signat per un centenar d’electes que manifestaven la seva solidaritat amb els representants municipals catalans del sud. El text va ser enviat al president de la república francesa, Emmanuel Macron, perquè tingués present que a Catalunya passaven coses a les quals ells no estaven acostumats, segons que va explicar Jean Paul Billés, batlle de Pesillà de la Ribera. Billés subratllava que els signants tenien una ideologia variada i que en cap moment no volien interferir en el procés d’independència de Catalunya, sinó que el document tenia l’objectiu de defensar drets bàsics com ‘la llibertat d’expressió, de reunió i la separació de poders’, i destacava que aquesta era una lluita ‘molt important’ per als municipis nord-catalans. El batlle de Pesillà la Ribera va reclamar que tot Europa es mostrés unànimement en contra de les vulneracions de drets fonamentals dels catalans per part de l’estat espanyol, perquè no es podien permetre.
Tota aquesta actuació institucional s’ha traduït també al carrer, amb un creixement de les mobilitzacions. A més de la presència de llaços grocs a molts municipis, el passat dimarts 30 d’octubre es va fer un acte de suport als presos polítics i als exiliats. Per als organitzadors, era un repte fer una mobilització entre setmana, però va ser un èxit. La plaça de la Victòria es va omplir d’estelades en un acte en què van participar el president Carles Puigdemont, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el represaliat Jordi Pesarrodona. En el seu discurs, Puigdemont va apel·lar als llaços històrics que uneixen ‘nord i sud’ i va defensar que la República catalana es constituiria ‘de baix cap a dalt’ amb ‘tots els catalans’. A més, va animar a continuar els actes de suport al procés d’independència des del nord. Uns actes que tindran continuïtat avui amb la manifestació i l’acte polític convocats per celebrar la Diada de Catalunya Nord.
Per contrarestar aquesta onada de suport social i institucional, l’unionisme espanyol va provar de fer un acte en un hotel de Perpinyà el passat 26 d’octubre. Una entitat pròxima a Ciutadans, Empresaris de Catalunya, va fer una conferència i tan sols hi van assistir vint-i-cinc persones, de les quals vint hi havien arribat amb un minibús del Principat. Deien que l’objectiu era contrarestar la visita del president Quim Torra a Perpinyà i explicar que el procés havia perjudicat l’economia catalana. Però no ho van aconseguir.
dijous, 8 de novembre del 2018
Toyo Ito dissenyarà l'Hermitage del port de Barcelona
Arquitectura
Toyo Ito dissenyarà l'Hermitage del port de Barcelona
El NacionalBarcelona. Dijous, 8 de novembre de 2018
1 minut
Els promotors del Museu Hermitage, que s'ha d'ubicar al port de Barcelona, a la zona de l'Hotel W, han anunciat que han encarregat el projecte a l'arquitecte japonès Toyo Ito,
premi Pritzker 2013, un dels arquitectes més influents dels darrers
temps. Toyo Ito ja té diverses construccions a Barcelona, com les torres
de la Fira de l'Hospitalet (Hotel Porta Fira i Torre Realia BCN) o
l'aparthotel Suites Avenue del Passeig de Gràcia. Els promotors de
l'Hermitage li han volgut atorgar el projecte per tal de mantenir el
vincle d'aquest artista amb Catalunya.
Aquest projecte fa temps que es discuteix i acumula retards. Ara, perquè el projecte tiri endavant, caldria que el Port aprovés el projecte definitiu i en formalitzés la concessió. Després seria necessari que l'Ajuntament de Barcelona, que s'ha mostrat reticent al projecte, lliurés la corresponent llicència d'obres. Colau ha afirmat que tan sols donarà el seu necessari suport a la iniciativa si n'està clara la viabilitat econòmica.
Les Torres de la Fira. Foto: Zarateman.
El Port de Barcelona ha iniciat la tramitació del projecte. Ja ho ha
publicat al seu butlletí oficial i ha completat l'ordenació interna de
l'espai portuari per tal d'acollir la infraestructura cultural al costat
del mar. L'edifici comptarà amb una superfície d'uns 16.000 metres
quadrats en quatre nivells, presidit per un gran vestíbul d'altura
total. Tindrà façana als quatre vents, amb formes sinuoses.
Aparthotel Suites Avenue, al Passeig de Gràcia, de Toyo Ito. Foto: Zarateman.
El projecte es presenta com una subseu de la gran pinacoteca de Sant
Petersburg (que ja té instal·lacions semblants a Àmsterdam, Kazan,
Ferrara, Vladivostok, Víborg, Omsk i Vílnius. Vol unir art i ciència en
un relat museològic que va ser formalitzat pel pensador Jorge Wagensberg
(mort al març). Es tracta d'un projecte basat en la inversió privada,
que es preveu que generi ingressos nets al Port. El projecte va ser
apadrinat per Sixte Cambra, l'antic president del Port de Barcelona i
ara l'ajuda a impulsar Mercè Conesa, la seva successora.Aquest projecte fa temps que es discuteix i acumula retards. Ara, perquè el projecte tiri endavant, caldria que el Port aprovés el projecte definitiu i en formalitzés la concessió. Després seria necessari que l'Ajuntament de Barcelona, que s'ha mostrat reticent al projecte, lliurés la corresponent llicència d'obres. Colau ha afirmat que tan sols donarà el seu necessari suport a la iniciativa si n'està clara la viabilitat econòmica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)