diumenge, 28 d’agost del 2016
Diada 2016: L’ocupació dels trams de les cinc manifestacions, a dues setmanes de l’Onze de Setembre
País > Principat
28.08.2016 11:44
Manquen tan sols dues setmanes per a l’Onze de Setembre, i la mobilització d’enguany, organitzada per l’ANC i Òmnium, compta amb uns cent mil inscrits. Aquestes entitats, conscients que aquesta xifra és inferior a la que voldrien, han fet una crida als ciutadans a mobilitzar-se en massa per a empènyer cap a la fase de resolució del procés independentista. L’any passat, en aquesta mateixa data, els inscrits a la manifestació de la Meridiana eren més del doble que no ara, sumant les manifestacions de Barcelona, Berga, Lleida, Salt i Tarragona.
Aquest és el vídeo informatiu de la mobilització que ha fet l’ANC:
Tota la informació sobre la mobilització de la Diada en aquesta guia informativa.
Diada 2016: L’ocupació dels trams de les cinc manifestacions, a dues setmanes de l’Onze de Setembre
Hi ha uns cent mil inscrits entre les mobilitzacions de Barcelona, Berga, Lleida, Salt i Tarragona
28.08.2016 11:44
A Barcelona, dels vuit trams que hi ha, el que queda a tocar del parc de la Ciutadella, a la part de baix del passeig Lluís Companys, ja té una ocupació alta. El següen tram, el que arriba fins a l’Arc de Triomf, té una ocupació mitjana, però els altres trams del passeig tenen l’ocupació baixa.
Dels 10 trams de Berga, n’hi ha un amb ocupació alta, dos amb ocupació mitjana, i els altres amb ocupació baixa.
A Lleida, dels deu trams que hi ha, un té l’ocupació mitjana, un altre té poca ocupació i els altres tenen una ocupació baixa.
A Salt, dels sis trams que hi ha, n’hi només un amb l’ocupació mitjana, un altre amb poca ocupació i els altres quatre amb ocupació baixa.
A Tarragona, dels deu trams que hi ha, tan sols el que queda a baix de tot de la Rambla Nova té una ocupació mitjana; tots els altres tenen ocupació baixa.
Vegeu l’evolució de l’ocupació dels trams en totes cinc ciutats en aquest mapa interactiu:
Aquest és el vídeo informatiu de la mobilització que ha fet l’ANC:
Tota la informació sobre la mobilització de la Diada en aquesta guia informativa.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
divendres, 26 d’agost del 2016
Una investidura cada cop més fallida
Investidura
Una investidura cada cop més fallida
El “no” reiterat de Pedro Sánchez al líder del PP bloqueja l’estratègia de Mariano Rajoy
Guerra de nervis entre les forces polítiques espanyoles
El debat d'investidura de Rajoy començarà dimarts 30 a les quatre
Especial: Destacat NacióDigital
Mariano Rajoy, en una imatge d'arxiu | Flickr PP
Les negociacions entre el PP i Ciutadans avancen enmig de tot tipus d'esculls. Aquest vespre, la direcció del partit taronja s'ha donat 48 hores de marge per arribar a un acord o donar per trencades les converses. Les reiterades negatives del PP a les diferents propostes dels d'Albert Rivera (eliminar les diputacions, el contracte únic, el sistema de primàries o els avenços per actuar contra la corrupció) han deixat Ciutadans en una posició de gran feblesa.
I si Sánchez no cedeix?
Ciutadans s'ha posat tot sol en un jardí de sortida difícil. Les eleccions no els van anar gaire bé. Obrir-se massa aviat d'una abstenció a un possible vot positiu a Rajoy va ser un moviment que ara es revela erroni. Presoners de la seva obertura, potser creient que la direcció del PSOE acabaria avenint-se a una abstenció, ara comproven que Sánchez està enrocat, convençut que només pot bunqueritzar-se en un "no" rotund com a última trinxera contra la pressió dels barons. Si el PSOE no afluixa, Ciutadans pot acabar cedint davant del PP en solitari, amb el desgast que això comporta.
Els presidents del Congrés, sotmesos al seu partit
Finalment, la presidenta del Congrés, Ana Pastor, ha fixat l'hora de l'inici de la sessió d'investidura: serà a les quatre de la tarda del dimarts 30 d'agost. D'aquesta manera, el candidat, Mariano Rajoy, exposarà el seu discurs i la sessió es tancarà fins a l'endemà, dimecres 31, en què els grups d'oposició respondran a l'aspirant. A la tarda o al vespre es farà la primera votació. Com que no es preveu que Rajoy obtingui la confiança de la cambra, la segona votació serà el 2 de setembre (cal un marge de 48 hores entre les dues votacions).
El format és exactament el mateix que el que decidir el socialista Patxi López, aleshores president de la cambra, pel debat d'investidura frustrada de Pedro Sánchez. L'1 de març a la tarda va pronunciar el seu discurs i fins a l'endemà dia 2 no van pujar a la tribuna els diversos grups. El Partit Popular va protestar durament, titllant López d'actuar al servei dels interessos del seu partit per donar el màxim protagonisme a Sánchez en la primera sessió.
Com a presidenta del Congrés, Pastor té la potestat d'assenyalar com ha de desenvolupar-se el debat i fixar l'hora. Però tots els grups de l'oposició han criticat el canvi de parer del PP. Per Pastor, la decisió ha deixat en evidència el seu paper com a responsable de la cambra. En altres democràcies, la figura de president del Parlament gaudeix de credibilitat i no és inhabitual veure el president de la cambra actuant amb relativa independència. A Espanya, els presidents del Congrés solen subordinar-se als interessos de l'executiu. Així ha estat, amb poques excepcions, des de la transició, quan el 1979, amb motiu de la investidura d'Adolfo Suárez després de les eleccions generals d'aquell any, Landelino Lavilla, que presidia el Congrés, es va negar fins i tot que hi hagués un debat previ.
Guerra psicològica entorn el Nadal
Ha estat de les coses més surrealistes dels darrers dies. L'amenaça de celebrar terceres eleccions el dia de Nadal, el 25 de desembre, en cas que Rajoy no obtingui la investidura, pretén posar contra les cordes el PSOE de Pedro Sánchez. En efecte, el dia de la primera votació, 31 d'agost, comencen a córrer els terminis de dos mesos perquè el rei dissolgui les Corts, el 31 d'octubre, i s'engeguin els motors d'una nova campanya electoral.
Però la imaginació també treballa aquest estiu i el PSOE ja ha anunciat que presentarà amb caràcter d'urgència una proposició de llei orgànica per reformar la llei de règim electoral (LOREG) de manera que es reduís el temps de campanya electoral a una setmana. D'aquesta manera, les eleccions podrien ser el 18 de desembre. Podem ja ha dit que donarà suport a la proposta socialista, que s'hauria de votar en el ple de les Corts. Ha estat una manera ràpida de respondre a la pressió del PP. És clar que el més curiós ha estat que la possible reforma ha estat animada des de l'àmbit mediàtic. Des d'"El Español", Pedro J. Ramírez ho havia suggerit i ha aplaudit la decisió socialista de reformar els terminis.
La cimera del G-20 pel mig
Perquè no falti cap ingredient per envoltar el debat d'investidura de més incerteses, es
dóna el cas que els dies 4 i 5 de setembre hi ha la cimera del G-20. A on? A la ciutat xinesa de Hangzhou. Això vol dir que Rajoy ha d'agafar l'avió el dia 3. En el cas hipotètic que Rajoy fos finalment investit el 2 de setembre, el BOE es veuria obligat a publicar el seu nomenament de manera immediata i el nou president prendre possessió de manera precipitada tot corrent cap a Barajas. Però ningú creu que el bloqueig es resolgui abans de la cimera del G-20. Rajoy haurà de volar cap a la Xina com a president en funcions.
I si Sánchez no cedeix?
Ciutadans s'ha posat tot sol en un jardí de sortida difícil. Les eleccions no els van anar gaire bé. Obrir-se massa aviat d'una abstenció a un possible vot positiu a Rajoy va ser un moviment que ara es revela erroni. Presoners de la seva obertura, potser creient que la direcció del PSOE acabaria avenint-se a una abstenció, ara comproven que Sánchez està enrocat, convençut que només pot bunqueritzar-se en un "no" rotund com a última trinxera contra la pressió dels barons. Si el PSOE no afluixa, Ciutadans pot acabar cedint davant del PP en solitari, amb el desgast que això comporta.
Els presidents del Congrés, sotmesos al seu partit
Finalment, la presidenta del Congrés, Ana Pastor, ha fixat l'hora de l'inici de la sessió d'investidura: serà a les quatre de la tarda del dimarts 30 d'agost. D'aquesta manera, el candidat, Mariano Rajoy, exposarà el seu discurs i la sessió es tancarà fins a l'endemà, dimecres 31, en què els grups d'oposició respondran a l'aspirant. A la tarda o al vespre es farà la primera votació. Com que no es preveu que Rajoy obtingui la confiança de la cambra, la segona votació serà el 2 de setembre (cal un marge de 48 hores entre les dues votacions).
El format és exactament el mateix que el que decidir el socialista Patxi López, aleshores president de la cambra, pel debat d'investidura frustrada de Pedro Sánchez. L'1 de març a la tarda va pronunciar el seu discurs i fins a l'endemà dia 2 no van pujar a la tribuna els diversos grups. El Partit Popular va protestar durament, titllant López d'actuar al servei dels interessos del seu partit per donar el màxim protagonisme a Sánchez en la primera sessió.
Com a presidenta del Congrés, Pastor té la potestat d'assenyalar com ha de desenvolupar-se el debat i fixar l'hora. Però tots els grups de l'oposició han criticat el canvi de parer del PP. Per Pastor, la decisió ha deixat en evidència el seu paper com a responsable de la cambra. En altres democràcies, la figura de president del Parlament gaudeix de credibilitat i no és inhabitual veure el president de la cambra actuant amb relativa independència. A Espanya, els presidents del Congrés solen subordinar-se als interessos de l'executiu. Així ha estat, amb poques excepcions, des de la transició, quan el 1979, amb motiu de la investidura d'Adolfo Suárez després de les eleccions generals d'aquell any, Landelino Lavilla, que presidia el Congrés, es va negar fins i tot que hi hagués un debat previ.
Guerra psicològica entorn el Nadal
Ha estat de les coses més surrealistes dels darrers dies. L'amenaça de celebrar terceres eleccions el dia de Nadal, el 25 de desembre, en cas que Rajoy no obtingui la investidura, pretén posar contra les cordes el PSOE de Pedro Sánchez. En efecte, el dia de la primera votació, 31 d'agost, comencen a córrer els terminis de dos mesos perquè el rei dissolgui les Corts, el 31 d'octubre, i s'engeguin els motors d'una nova campanya electoral.
Però la imaginació també treballa aquest estiu i el PSOE ja ha anunciat que presentarà amb caràcter d'urgència una proposició de llei orgànica per reformar la llei de règim electoral (LOREG) de manera que es reduís el temps de campanya electoral a una setmana. D'aquesta manera, les eleccions podrien ser el 18 de desembre. Podem ja ha dit que donarà suport a la proposta socialista, que s'hauria de votar en el ple de les Corts. Ha estat una manera ràpida de respondre a la pressió del PP. És clar que el més curiós ha estat que la possible reforma ha estat animada des de l'àmbit mediàtic. Des d'"El Español", Pedro J. Ramírez ho havia suggerit i ha aplaudit la decisió socialista de reformar els terminis.
La cimera del G-20 pel mig
Perquè no falti cap ingredient per envoltar el debat d'investidura de més incerteses, es
dóna el cas que els dies 4 i 5 de setembre hi ha la cimera del G-20. A on? A la ciutat xinesa de Hangzhou. Això vol dir que Rajoy ha d'agafar l'avió el dia 3. En el cas hipotètic que Rajoy fos finalment investit el 2 de setembre, el BOE es veuria obligat a publicar el seu nomenament de manera immediata i el nou president prendre possessió de manera precipitada tot corrent cap a Barajas. Però ningú creu que el bloqueig es resolgui abans de la cimera del G-20. Rajoy haurà de volar cap a la Xina com a president en funcions.
Contingut relacionat
Així es va omplint, tram per tram, l'acte descentralitzat de la diada de l'Onze de Setembre
Així es va omplint, tram per tram, l'acte descentralitzat de la diada de l'Onze de Setembre
Hi haurà mobilitzacions simultànies a Barcelona, Tarragona, Lleida, Salt i Berga. Ja hi ha més de 100.000 inscrits
ARA Barcelona
Per cinquè any consecutiu, la diada de l' Onze de Setembre pren un caràcter reivindicatiu a favor de la independència de Catalunya. L'ANC i Òmnium Cultural han organitzat un 11-S descentralitzat en cinc ciutats, on es produirà una acció simultània encara per determinar. Segons ha comunicat aquest dimecres la mateixa entitat, ja hi ha 100.000 inscrits. Tot i que la xifra és més petita que l'any passat per aquestes dates, l'organització assegura que "creix el ritme" d'inscrits durant la setmana.
Els cinc eixos del nou estat català
La mobilització serà a les 17.14 hores a cinc ubicacions diferents:
- Barcelona: al passeig de Sant Joan, de l'Arc de Triomf a la Diagonal
- Tarragona: a la Rambla Nova
- Lleida: a la riba del riu Segre
- Berga: al passeig de la Pau
- Salt: al passeig dels Països Catalans
Cada ciutat té un significat diferent que correspon a un dels cinc eixos bàsics d'un eventual estat català. Salt és la república de la solidaritat i de la diversitat; Berga, la de la cultura; Tarragona representa un país en xarxa i de progrés; Lleida, l' equilibri territorial, i Barcelona apel·la a la república de les llibertats.
44 trams distribuïts en cinc ciutats
Com és habitual en les mobilitzacions de l'ANC i Òmnium, les manifestacions es divideixen en trams per assegurar una distribució homogènia dels participants. Aquest cop, hi ha 44 trams repartits entre les cinc ciutats. L'ocupació dels trams és la següent:
- Barcelona (8): sis trams amb ocupació baixa, un amb ocupació mitjana i un altre amb ocupació alta.
- Tarragona (10): nou trams amb ocupació baixa i un amb ocupació mitjana.
- Lleida (10): vuit trams amb ocupació baixa, un amb poca ocupació i un altre amb ocupació mitjana.
- Berga (10): set trams amb ocupació baixa, dos amb ocupació mitjana i un amb ocupació alta.
- Salt (6): quatre trams amb ocupació baixa i dos amb poca ocupació.
Les inscripcions es poden fer a través de la pàgina web o per telèfon, i de forma individual o en grup. El sistema atribueix un tram d'una de les cinc ciutats en funció de la comarca on viu el participant.
El doble significat del lema "A punt"
El lema d'aquest any és "A punt", que significa que Catalunya "ja està preparada" per ser un estat independent i que "el punt final" del procés independentista cada dia està més a prop. Així doncs, si l'any passat el punter que va recórrer la Meridiana posava l'èmfasi "en el camí, en la direcció", aquest any el focus està en "el final, la destinació i l'arribada".
Proxima b, una joia astronòmica
Proxima b, una joia astronòmica
Fins ara s’havien trobat una desena de planetes habitables, però eren massa lluny. Si algun dia es poden fer viatges interestel·lars, el nou exoplaneta en podria ser la primera parada natural
IGNASI RIBAS ARA
La troballa de l’exoplaneta al voltant de l’estrella Proxima Centauri és, sens dubte, una de les fites astronòmiques dels últims temps. De planetes al voltant d’altres estrelles ja en coneixem molts, concretament uns 3.500, que han seguit el primer que es va identificar durant els anys 90. Fins i tot hem trobat centenars de planetes que anomenem de tipus terrestre o rocós, amb masses per sota de deu vegades la Terra i radis inferiors a dos cops el del nostre planeta. El que ja no és tan comú és que aquests planetes de tipus terrestre se situïn dins de l’anomenada zona d’habitabilitat de la seva estrella, on la temperatura superficial podria ser adient per a l’existència d’aigua en estat líquid, i que considerem el requisit indispensable per a la vida tal com la coneixem.
No sabem exactament quines condicions s’han de complir perquè un planeta sigui habitable, ja que hi entren en joc nombrosos factors. Però sí que sabem que fins ara no n’hem trobat més d’una desena, sent optimistes, i encara la meitat d’ells són molt lluny de nosaltres, a centenars o milers d’anys llum. Per si no fos prou, alguns dels planetes anunciats encara són controvertits entre la comunitat científica.
En aquest context, Proxima b és una autèntica joia. És el somni de la comunitat astronòmica (i astrobiològica) fet realitat. Un objectiu a llarg termini de la ciència de l’espai ha sigut l’observació d’un planeta habitable amb prou detall per esbrinar si, efectivament, també és habitat. Al nostre Sistema Solar ja sabem que a banda de la Terra ara mateix no hi ha cap altre planeta habitable. Mart seria un bon candidat, però és massa petit i no ha sigut capaç de mantenir l’aigua i l’atmosfera que segurament tenia quan es va formar. Així que hem de mirar cap a les estrelles. I la sorpresa ha sigut majúscula. A l’estrella més pròxima, a Proxima Centauri, a només 4,25anys llum de distància (40 bilions de quilòmetres), hi ha un planeta molt prometedor, amb la mida correcta i situat al lloc correcte perquè la seva temperatura sigui l’adient. En escales astronòmiques, això és al costat de casa. No n’hi pot haver cap altre de més a prop.
Mes notícies en pocs mesos
Si a més el planeta Proxima b resulta que experimenta trànsits i, per tant, veiem que passa per davant de la seva estrella un cop en cada òrbita, que dura 11,2 dies, ens haurà tocat la rifa. Això permetria determinar si té atmosfera i de què està feta. No trigarem gaire a esbrinar-ho. Potser tan sols uns mesos. Si no té trànsits, haurem de tenir una mica més de paciència. Avui dia s’estan construint telescopis a terra (com l’E-ELT de 39 metres de diàmetre que l’ESO està construint a Xile) o per enviar a l’espai (com el JWST que la NASA i l’ESA llançaran en els pròxims anys) que esperem que siguin capaços de captar imatges directes del planeta, com un punt de llum separat de la seva estrella. Així el podrem estudiar en detall per saber de què està fet i, en cas que veiem que es donen les condicions adequades, si té una biosfera. En una dècada aquests nous grans equipaments haurien d’estar disponibles. Cal dir, però, que analitzant un sol planeta no n’hi haurà prou. Haurem d’estudiar moltes instàncies de la vida, que ara mateix només coneixem a la Terra, per entendre alguna cosa, saber com és de comuna i quines són les seves característiques genèriques. Per als astrònoms, Proxima b pot resultar una oportunitat d’or per fer el primer pas i aprendre un munt de detalls sobre un tipus d’objectes que ens fascinen, els planetes temperats, amb atmosfera i amb una química rica i variada, com a la Terra. Potser un lloc on poder engegar amb dades reals la recerca en biologia extraterrestre en un entorn semblant al nostre.
I qui sap si en un futur la humanitat esbrinarà com fer viatges interestel·lars. En aquest cas Proxima b seria probablement la primera parada natural. Potser tindrem sort que el lloc més pròxim ja sigui un lloc hospitalari per a la vida i per a nosaltres. Tard o d’hora esdevindrà una qüestió de supervivència, quan el Sol escalfi la Terra, i després Mart, fins a fer-los inhabitables, d’aquí uns centenars de milions d’anys.
La descoberta de Proxima b ultrapassa l’interès astronòmic (o de l’àmbit científic) i es converteix en un esdeveniment amb un impacte social de primer ordre. I d’aquestes descobertes no n’hi ha gaires. I és que una notícia així ens fa sortir de la rutina diària per deixar volar la imaginació, fascinar-nos i fer-nos retrobar amb la inquietud exploradora i curiosa que sempre ha acompanyat l’ésser humà. És molt d’hora per extreure conclusions, però segur que en assabentar-nos de la notícia molts de nosaltres hem pensat que potser hi ha éssers vius en un dels planetes més pròxims al nostre, i que, potser, aquest és el primer pas, històric, per situar la humanitat en el context de l’Univers vivent. No ho sabem, el temps ho dirà. El que sí que és clar és que aquesta curiositat que ens ha acompanyat durant els cent mil anys d’existència de la nostra espècie necessita continuar viva. Res no està exempt d’ombres, però resulta evident que el progrés científic i tecnològic ens ha portat a conèixer cada cop millor el nostre entorn i nosaltres mateixos i encara avui dia ens fa gaudir d’exemples positius.
Guillem Anglada-Escudé i els seus col·laboradors ens han ajudat a fer un pas més per entendre el que ens envolta, en aquest cas a les escales més grans. La seva curiositat i la seva tenacitat s’han acompanyat d’una feina meticulosa i autocrítica que ha culminat amb l’anunci de la troballa. Així funciona la ciència. L’equip que ha liderat Guillem Anglada-Escudé esta compost per una trentena d’investigadors de vuit països amb coneixements i habilitats complementàries. És ben bé un esforç transnacional, global, en una recerca que traspassa fronteres i que hauria de ser exemple de col·laboració. No és gens excepcional que coincideixin en el mateix equip de treball investigadors provinents de països diferents i fins i tot políticament enfrontats. La ciència dóna exemple que l’interès comú hauria de prevaler per sobre de les nostres rivalitats insignificants i que, en certs àmbits, la humanitat hauria de comportar-se com un tot.
La recerca científica està feta de persones, no de màquines o ginys. Investigadors que dediquen hores i passió a satisfer la seva curiositat i, alhora, que tots, globalment, fem passos per progressar en coneixement i en qualitat. És car això? En aquest article s’han esmentat xifres astronòmiques però no econòmiques. Només una dada que serveixi perquè cadascú es faci la seva opinió. Recentment s’ha parlat força del projecte Breakthrough Starshot, que ve acompanyat de noms prominents com ara Stephen Hawking, Yuri Milner i Mark Zuckerberg. L’objectiu ambiciós és enviar nanonaus al sistema d’Alfa Centauri (del qual Proxima forma part) i agafar dades i imatges directes dels planetes que hi orbitin. Seria la primera exploració interestel·lar de l’ésser humà in situ. De moment no hi ha garantia que es faci realitat, però és el primer pas. Quant val? El pressupost total ronda els deu mil milions d’euros. Un quantitat astronòmica. Però el Jocs Olímpics de Rio de Janeiro han costat si fa no fa el mateix...
TAMBÉ ET POT INTERESSAR
Electrodomèstics Miró anuncia un ERO per a tota la plantilla i cerca compradors
Economia
La missiva exposa que la companyia espera ‘poder arribar a acords amb tercers’ que permetin que part de les botigues i la seu central de l’empresa puguin ser adquirides amb la possibilitat que part del seu treballadors puguin veure’s desafectats de l’acomiadament col·lectiu, ha publicat Economia Digital.
Miró, propietat del fons suís Springwater Capital a través de la societat Kabaena Directorship, plantejarà l’ERO en el marc del concurs de creditors que ha presentat a començament d’agost als jutjats de Barcelona.
El director general de Kabaena Directorship, Matteo Buzzi, ha explicat a Europa Press que aquest ERO és un ‘pas necessari’ pel concurs de creditors, però que el seu projecte és de continuïtat del negoci.
Ha destacat que les botigues Miró i el portal de venda en línia mantenen i mantindran la seva operativa normal, i que estan parlant ‘amb molta gent’ interessada a donar continuïtat a una marca potent en el seu segment.
Alhora, ha incidit en la voluntat de ‘salvaguardar el màxim numero de llocs de treball possible’ malgrat l’escenari complex que suposa un concurs de creditors.
Springwater Capital va adquirir Miró en plena liquidació a final deL 2014, i ara busca un nou comprador després de no haver aconseguit els seus plans de reflotar la companyia, amb mesures que incloïen un ERO en marxa per a 119 treballadors.
L’ERO va ser acordat amb els sindicats a començament de juny per a les esmentades 119 persones a tot Espanya, la quarta part d’una plantilla integrada per 430 treballadors, per reestructurar-se i centrar la seva activitat a Catalunya i Balears.
Electrodomèstics Miró anuncia un ERO per a tota la plantilla i cerca compradors
La cadena manté l'activitat normal i afirma tenir molts inversors interessats
24.08.2016 11:59 La missiva exposa que la companyia espera ‘poder arribar a acords amb tercers’ que permetin que part de les botigues i la seu central de l’empresa puguin ser adquirides amb la possibilitat que part del seu treballadors puguin veure’s desafectats de l’acomiadament col·lectiu, ha publicat Economia Digital.
Miró, propietat del fons suís Springwater Capital a través de la societat Kabaena Directorship, plantejarà l’ERO en el marc del concurs de creditors que ha presentat a començament d’agost als jutjats de Barcelona.
El director general de Kabaena Directorship, Matteo Buzzi, ha explicat a Europa Press que aquest ERO és un ‘pas necessari’ pel concurs de creditors, però que el seu projecte és de continuïtat del negoci.
Ha destacat que les botigues Miró i el portal de venda en línia mantenen i mantindran la seva operativa normal, i que estan parlant ‘amb molta gent’ interessada a donar continuïtat a una marca potent en el seu segment.
Alhora, ha incidit en la voluntat de ‘salvaguardar el màxim numero de llocs de treball possible’ malgrat l’escenari complex que suposa un concurs de creditors.
Springwater Capital va adquirir Miró en plena liquidació a final deL 2014, i ara busca un nou comprador després de no haver aconseguit els seus plans de reflotar la companyia, amb mesures que incloïen un ERO en marxa per a 119 treballadors.
L’ERO va ser acordat amb els sindicats a començament de juny per a les esmentades 119 persones a tot Espanya, la quarta part d’una plantilla integrada per 430 treballadors, per reestructurar-se i centrar la seva activitat a Catalunya i Balears.
dijous, 25 d’agost del 2016
Preocupem-nos de nosaltres.Per: Vicent Partal
- Editorial
- Vicent Partal
Opinió > Editorial
Preocupem-nos de nosaltres
'Posar-se a dir en aquestes altures qui pot venir a una manifestació i qui no va en contra, literalment, de la nostra manera de fer'
23.08.2016 22:00 Personalment crec que és molt bona la presència d’Ada Colau, i de qualsevol altra persona, especialment si té la seua importància política, a la manifestació de l’ANC. Legitima més l’objectiu de la marxa i fa més difícil reduir-la i marginalitzar-la, com sempre intenten fer. I l’argument que alguns empren que ve a la manifestació a aprofitar-se i que forma part d’una campanya hipotètica a la presidència de la Generalitat no em sembla un argument sòlid.
No m’ho sembla sobretot pensant en el moviment independentista en conjunt. Si Ada Colau té incoherències, ja les resoldrà quan puga. Tots en tenim. A mi això no em preocupa gens. En canvi em preocupa, i molt, la coherència del moviment mateix i posar-se a dir en aquestes altures qui pot venir a una manifestació i qui no va en contra, literalment, de la nostra manera de fer. Això sí que seria una manca de coherència monumental respecte de què ha estat aquests darrers anys l’ANC i l’independentisme: inclusius, tolerants, respectuosos, transversals, alegres…
La manifestació és clarament per la independència. Per això des de Coscubiela fins a Fernàndez Díaz s’incomoden tant amb la notícia. I que Ada Colau hi vaja no canviarà pas això. A l’inrevés. Representa una obertura interessant de camp que tots hauríem de mirar amb un gran interès. De què hauríem de tenir por? De que alguna gent la xiule i després això s’aprofite per marcar una imatge negativa de l’independentisme? Doncs que ningú no la xiule. Mireu si és senzill.
Sincerament, per tot plegat, crec que en realitat del que ens hauríem de preocupar, això sí, és de nosaltres mateixos. Perquè el més calent és a l’aigüera. Les xifres d’inscripció a la manifestació són molt pobres avui, ningú no pot negar que l’ambient és molt lluny de ser el d’aquests anys passats. Això sí que és preocupant i no la presència d’aquest o aquell polític.
[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo més bé amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Salvador Cardús: ‘La capacitat que tenen els espanyols de fer-nos mal és limitada’
País > Principat
Foto: Francesc Muntada (sincronia.cat)
24.08.2016 22:00
El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, viu la política amb passió i el procés d’independència català amb un gran optimisme. Parlem amb ell, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa, obligatòriament, per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. ‘No estem cansats, estem impacients’, apunta. Continuem amb ell la sèrie d’entrevistes que té per objectiu copsar la mirada del país al moment polític actual.
—Nom: Salvador Cardús
—Edat: 62
—Independentista? Sí, i tant.
—Des de quan? No ho sé, fa tant de temps que no me’n recordo. El descobriment de la independència el vaig fer sobretot al costat de Max Cahner, al voltant de la Universitat Catalana d’Estiu.
—La política és… Apassionant!
—Com es defineix políticament? Jo sempre he dit que era un liberal d’esquerres.
—Teniu llibre de capçalera: No en tinc, però com a sociòleg podria dir Invitació a la sociologia de Peter Berger.
—El personatge històric que l’inspira: Max Cahner, Heribert Barrera i Jordi Carbonell són personatges que em van impressionar quan els vaig conèixer.
—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
—Ha de servir per a transmetre confiança a tots els catalans que volem la independència, per a donar la confiança per no tenir por de què pugui passar aquests mesos vinents.
—Anem bé per a assolir-lo?
—Sí, anem molt bé. No havíem anat mai tan bé. Fa cinc anys era inimaginable arribar en una situació com l’actual, en aquell moment ningú no hauria dibuixat un futur tan pròxim a la independència: tenim majoria al parlament i un govern decididament independentista. A més, els qui no volen la independència són minoria i estan dividits.
—Creieu que la gent està cansada?
—No, la gent no està cansada, la gent està impacient. Ningú no ha de confondre la impaciència amb el cansament. Quan s’acosta la festa dels Reis, la canalla està impacient. A ningú no se li acudiria dir que estan cansats, passa exactament això. Parlar de cansament em sembla una molt mala diagnosi, estem impacients. Potser el cansament pot servir per a definir l’estat d’ànim d’alguns dirigents però no de la ciutadania.
—Què li agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—Que féssim confiança al govern. Sabem que no solament el seu compromís és ferm sinó que no té cap més sortida que la independència. És impensable que el nostre govern es desdigui de la independència i de no fer-ho en un termini pròxim.
—Si Puigdemont no la supera i anem a eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—No, no, no s’acaba. La qüestió de confiança se superarà, no en tinc cap mena de dubte. No crec que passi, però, que es faci govern a Madrid, això sí que ho tenen pelut. I bé, si no s’aprova la qüestió de confiança, no passa res. Caldrà fer eleccions i refer les majories però el procés d’independència ja no té aturador.
—RUI sí o RUI no?
—Crec que el debat sobre el RUI ha estat inútil. Això d’unilateral és una redundància i és una evidència que serem independents de manera unilateral. Opino que sí, que s’ha de fer un referèndum però no puc dir quan. És una cosa que no es pot determinar ara perquè no sabem com jugarà l’adversari. És com un partit de futbol, jo no puc dir abans de començar que al minut tretze faré tal jugada per fer un gol. Hem de preparar jugades però no podem saber què farà l’equip contrari. Farem un referèndum en un moment o un altre perquè pugui ser reconegut internacionalment, però no puc dir si serà abans o després d’uns altres passos.
—Abans hi haurà un RUI o bé una DUI?
—Si continuem cenyits a les lleis espanyoles, no podem fer un referèndum. D’aquí ve la meva incomoditat amb el debat absurd sobre el RUI. O bé és en si mateix un acte de sobirania o bé el fem immediatament després de l’acte de sobirania. Són pràcticament gests simultanis, m’és igual si un va una setmana abans o una setmana després. És el moment de la ruptura, i aquest moment de ruptura és el temps que pugui durar la incertesa. Per sort tenim un govern en què confio plenament i que sabrà decidir què és més adequat.
—Com creieu que hi poden reaccionar els espanyols?
—Primer hem de saber en quin moment estaran. Si han aconseguit un govern amb majoria absoluta o bé estan en un moment d’absoluta feblesa. No sabem si serà més a la dreta o més a l’esquerra. Encara no sabem contra quin equip haurem de fer aquest partit final. També val tenir en compte quines seran les circumstàncies internacionals i a Europa. Que hi reaccionaran en contra és una evidència, però a mi em sembla que la seva capacitat de fer mal és molt limitada. Si hi reaccionen malament, la conseqüència serà l’acceleració del procés d’independència. En canvi, si la seva reacció és bona i diuen ‘parlem-ne’, ens podrien complicar la vida allargant el procés.
—Per guanyar el RUI cal eixamplar més la base independentista?
—Si es proposa un referèndum amb els termes de sí o no, el guanyarem. Però hauríem de pensar com no perdre suport, com assegurar que en els moments de tensió no hi haurà una part dels independentistes que es faran enrere. Això ha passat a més processos independentistes, com ara l’escocès. Hi ha una feina molt important que és suscitar confiança entre els independentistes mateix. A les enquestes, molt pocs independentistes creuen que l’aconseguirem.
—I què s’ha de fer per incrementar la confiança entre els independentistes?
—Primer de tot no crear cada dos per tres la sensació de desconfiança. Per exemple, el discurs del cansament, ningú no està cansat de voler la independència. Estem cansats que ens maregin! Si a més de parlar de cansament parléssim d’impaciència, descriuria més bé l’estat d’ànim i ajudaria a entendre’ns més bé a nosaltres mateixos i no confondre’ns. També un exemple més, l’invent del ‘processisme’, qui s’ho va inventar ho va fer per debilitar el govern del país. Què vol dir ‘processisme’? És evident que fem un procés d’independència, però no és ‘processisme’.
—Hi ha independència sense els comuns?
—Parlem de les elits o parlem de la gent que va a votar? Si fóssim en un sistema de vot en què els partits definissin clarament els límits del camp de joc, després et diria que sí, que fa falta més gent. Però els qui han votat comuns no sabem què votaran si els pregunten sobre la independència. Hi ha una part molt important de gent que si ha de votar la batllessa de Barcelona, vota Ada Colau, però que si ha de votar sobre la independència, votarà independència. No els podem considerar comuns. A mi no sé ni què em podrien atribuir. He votat cada vegada depenent de les circumstàncies. No és un vot que sigui determinat per allò que ha fet l’última vegada. No es tracta de si necessitem comuns o no, necessitem ciutadans crítics, lliures, lúcids i que estimin el país.
—Tres coses de la independència que el motiven i que utilitza per convèncer un indecís.
—Jo crec en la independència per una qüestió de dignitat política i nacional. No sóc un talibà de la independència. Si haguéssim trobat una altra fórmula que respectés la dignitat política de Catalunya en un marc confederal, a mi també em serviria. Però sabem de sobres que la dignitat política i social no és respectada. Així és com intento convèncer els qui en tenen dubtes. No és una qüestió de bandera sinó una qüestió de govern, un país just, lliure i amb justícia social. No té res de caràcter ètnic, sinó que és estrictament de caràcter polític. Però vaja, els indecisos ho són perquè dubten de la nostra capacitat, si més no els qui jo conec.
—Quins encerts s’han fet?
—N’hi ha d’haver molts i a vegades no acabo de saber com ho hem fet tan bé per a arribar amb tan poc temps tan lluny. Les coses les hem fetes extraordinàriament bé. Sempre dic que quan s’acabi, que espero que sigui aviat, m’agradaria dedicar els últims anys de la meva vida professional a entendre què hem fet bé perquè és gairebé un miracle.
—Quins errors s’han comès?
—Probablement no hem treballat bé la creació de la confiança necessària en nosaltres mateixos. És la meva obsessió, sobretot perquè tinc la convicció que en el moment final, que serà el més difícil, serem tots a punt i al nostre lloc. Tinc la impressió que per raons diverses nosaltres mateixos ens hem fet la traveta quan ens ho hauríem pogut estalviar. És la lògica de la política i les persones, seria estrany que els catalans no fóssim com tot el món.
—En algun moment ho heu vist molt magre?
—Més que veure-ho magre, hi ha hagut moments en què m’he emprenyat. Hi ha hagut moments en què no hem sabut aprofitar les bones circumstàncies, que no hem sabut treballar als fronts adequats. Per exemple, aquest és un procés fet des de la base, no ha estat dirigit per les cúpules polítiques, sinó a l’inrevés. Si s’ha fet des de baix, ho hem d’acabar de conquerir des de baix, no cal discutir-nos amb les elits polítiques de CSQP o Podem. Les elits tenen interessos polítics d’un altre ordre, no és en aquests debats on ens hem de perdre.
Altres entrevistes de la sèrie: Eduard Voltas
Salvador Cardús: ‘La capacitat que tenen els espanyols de fer-nos mal és limitada’
Entrevista amb el sociòleg i membre del CATN sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada
24.08.2016 22:00 —Nom: Salvador Cardús
—Edat: 62
—Independentista? Sí, i tant.
—Des de quan? No ho sé, fa tant de temps que no me’n recordo. El descobriment de la independència el vaig fer sobretot al costat de Max Cahner, al voltant de la Universitat Catalana d’Estiu.
—La política és… Apassionant!
—Com es defineix políticament? Jo sempre he dit que era un liberal d’esquerres.
—Teniu llibre de capçalera: No en tinc, però com a sociòleg podria dir Invitació a la sociologia de Peter Berger.
—El personatge històric que l’inspira: Max Cahner, Heribert Barrera i Jordi Carbonell són personatges que em van impressionar quan els vaig conèixer.
—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
—Ha de servir per a transmetre confiança a tots els catalans que volem la independència, per a donar la confiança per no tenir por de què pugui passar aquests mesos vinents.
—Anem bé per a assolir-lo?
—Sí, anem molt bé. No havíem anat mai tan bé. Fa cinc anys era inimaginable arribar en una situació com l’actual, en aquell moment ningú no hauria dibuixat un futur tan pròxim a la independència: tenim majoria al parlament i un govern decididament independentista. A més, els qui no volen la independència són minoria i estan dividits.
—Creieu que la gent està cansada?
—No, la gent no està cansada, la gent està impacient. Ningú no ha de confondre la impaciència amb el cansament. Quan s’acosta la festa dels Reis, la canalla està impacient. A ningú no se li acudiria dir que estan cansats, passa exactament això. Parlar de cansament em sembla una molt mala diagnosi, estem impacients. Potser el cansament pot servir per a definir l’estat d’ànim d’alguns dirigents però no de la ciutadania.
—Què li agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—Que féssim confiança al govern. Sabem que no solament el seu compromís és ferm sinó que no té cap més sortida que la independència. És impensable que el nostre govern es desdigui de la independència i de no fer-ho en un termini pròxim.
—Si Puigdemont no la supera i anem a eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—No, no, no s’acaba. La qüestió de confiança se superarà, no en tinc cap mena de dubte. No crec que passi, però, que es faci govern a Madrid, això sí que ho tenen pelut. I bé, si no s’aprova la qüestió de confiança, no passa res. Caldrà fer eleccions i refer les majories però el procés d’independència ja no té aturador.
—RUI sí o RUI no?
—Crec que el debat sobre el RUI ha estat inútil. Això d’unilateral és una redundància i és una evidència que serem independents de manera unilateral. Opino que sí, que s’ha de fer un referèndum però no puc dir quan. És una cosa que no es pot determinar ara perquè no sabem com jugarà l’adversari. És com un partit de futbol, jo no puc dir abans de començar que al minut tretze faré tal jugada per fer un gol. Hem de preparar jugades però no podem saber què farà l’equip contrari. Farem un referèndum en un moment o un altre perquè pugui ser reconegut internacionalment, però no puc dir si serà abans o després d’uns altres passos.
—Abans hi haurà un RUI o bé una DUI?
—Si continuem cenyits a les lleis espanyoles, no podem fer un referèndum. D’aquí ve la meva incomoditat amb el debat absurd sobre el RUI. O bé és en si mateix un acte de sobirania o bé el fem immediatament després de l’acte de sobirania. Són pràcticament gests simultanis, m’és igual si un va una setmana abans o una setmana després. És el moment de la ruptura, i aquest moment de ruptura és el temps que pugui durar la incertesa. Per sort tenim un govern en què confio plenament i que sabrà decidir què és més adequat.
—Com creieu que hi poden reaccionar els espanyols?
—Primer hem de saber en quin moment estaran. Si han aconseguit un govern amb majoria absoluta o bé estan en un moment d’absoluta feblesa. No sabem si serà més a la dreta o més a l’esquerra. Encara no sabem contra quin equip haurem de fer aquest partit final. També val tenir en compte quines seran les circumstàncies internacionals i a Europa. Que hi reaccionaran en contra és una evidència, però a mi em sembla que la seva capacitat de fer mal és molt limitada. Si hi reaccionen malament, la conseqüència serà l’acceleració del procés d’independència. En canvi, si la seva reacció és bona i diuen ‘parlem-ne’, ens podrien complicar la vida allargant el procés.
—Per guanyar el RUI cal eixamplar més la base independentista?
—Si es proposa un referèndum amb els termes de sí o no, el guanyarem. Però hauríem de pensar com no perdre suport, com assegurar que en els moments de tensió no hi haurà una part dels independentistes que es faran enrere. Això ha passat a més processos independentistes, com ara l’escocès. Hi ha una feina molt important que és suscitar confiança entre els independentistes mateix. A les enquestes, molt pocs independentistes creuen que l’aconseguirem.
—I què s’ha de fer per incrementar la confiança entre els independentistes?
—Primer de tot no crear cada dos per tres la sensació de desconfiança. Per exemple, el discurs del cansament, ningú no està cansat de voler la independència. Estem cansats que ens maregin! Si a més de parlar de cansament parléssim d’impaciència, descriuria més bé l’estat d’ànim i ajudaria a entendre’ns més bé a nosaltres mateixos i no confondre’ns. També un exemple més, l’invent del ‘processisme’, qui s’ho va inventar ho va fer per debilitar el govern del país. Què vol dir ‘processisme’? És evident que fem un procés d’independència, però no és ‘processisme’.
—Hi ha independència sense els comuns?
—Parlem de les elits o parlem de la gent que va a votar? Si fóssim en un sistema de vot en què els partits definissin clarament els límits del camp de joc, després et diria que sí, que fa falta més gent. Però els qui han votat comuns no sabem què votaran si els pregunten sobre la independència. Hi ha una part molt important de gent que si ha de votar la batllessa de Barcelona, vota Ada Colau, però que si ha de votar sobre la independència, votarà independència. No els podem considerar comuns. A mi no sé ni què em podrien atribuir. He votat cada vegada depenent de les circumstàncies. No és un vot que sigui determinat per allò que ha fet l’última vegada. No es tracta de si necessitem comuns o no, necessitem ciutadans crítics, lliures, lúcids i que estimin el país.
—Tres coses de la independència que el motiven i que utilitza per convèncer un indecís.
—Jo crec en la independència per una qüestió de dignitat política i nacional. No sóc un talibà de la independència. Si haguéssim trobat una altra fórmula que respectés la dignitat política de Catalunya en un marc confederal, a mi també em serviria. Però sabem de sobres que la dignitat política i social no és respectada. Així és com intento convèncer els qui en tenen dubtes. No és una qüestió de bandera sinó una qüestió de govern, un país just, lliure i amb justícia social. No té res de caràcter ètnic, sinó que és estrictament de caràcter polític. Però vaja, els indecisos ho són perquè dubten de la nostra capacitat, si més no els qui jo conec.
—Quins encerts s’han fet?
—N’hi ha d’haver molts i a vegades no acabo de saber com ho hem fet tan bé per a arribar amb tan poc temps tan lluny. Les coses les hem fetes extraordinàriament bé. Sempre dic que quan s’acabi, que espero que sigui aviat, m’agradaria dedicar els últims anys de la meva vida professional a entendre què hem fet bé perquè és gairebé un miracle.
—Quins errors s’han comès?
—Probablement no hem treballat bé la creació de la confiança necessària en nosaltres mateixos. És la meva obsessió, sobretot perquè tinc la convicció que en el moment final, que serà el més difícil, serem tots a punt i al nostre lloc. Tinc la impressió que per raons diverses nosaltres mateixos ens hem fet la traveta quan ens ho hauríem pogut estalviar. És la lògica de la política i les persones, seria estrany que els catalans no fóssim com tot el món.
—En algun moment ho heu vist molt magre?
—Més que veure-ho magre, hi ha hagut moments en què m’he emprenyat. Hi ha hagut moments en què no hem sabut aprofitar les bones circumstàncies, que no hem sabut treballar als fronts adequats. Per exemple, aquest és un procés fet des de la base, no ha estat dirigit per les cúpules polítiques, sinó a l’inrevés. Si s’ha fet des de baix, ho hem d’acabar de conquerir des de baix, no cal discutir-nos amb les elits polítiques de CSQP o Podem. Les elits tenen interessos polítics d’un altre ordre, no és en aquests debats on ens hem de perdre.
Altres entrevistes de la sèrie: Eduard Voltas
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?. Per: Vicent Partal
- Editorial
- Vicent Partal
Opinió > Editorial
Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?
«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»
24.08.2016 22:00 Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien (potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu intel·lectual enorme. Curiosament es va equivocar en l’aposta que feia sobre com passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit per dins i girava fora de control. Amb tanta intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.
Aquest estiu he volgut tornar a llegir el llibre i m’ha impressionat molt el possible paral·lelisme amb la realitat espanyola actual que una lectura interessada, ja ho dic jo, podria posar en relleu. Algunes de les peces clau de l’esclat de la Unió Soviètica poden intuir-se de l’actual situació espanyola. Salvant evidentment totes les distàncies del món. Torne a parlar, que se m’entenga, del mètode, que tal com em va ensenyar aquell llibre és més important encara que l’encert a l’hora d’endevinar quina serà l’anècdota que desencadenarà el final.
Espanya viu una crisi galopant. Enorme. Però com que vivim dins la seua bombolla ens hi hem acostumat tant que ni tan sols la xarlotada de fer les terceres eleccions per Nadal ja ni ens sorprèn. Quan hi arribaran, Espanya farà un any que haurà estat sense govern, enmig d’una crisi econòmica brutal, tan sols superada gràcies a la paciència europea. La burocràcia central espanyola, les famoses quatre-centes famílies, fa anys que va a la seua, insensible respecte de la realitat del país. Castiga, per raons polítiques, les regions econòmiques més fortes. Margina amb una imprudència suïcida els mercats més productius i importants mentre inverteix sumes incalculables de diners en projectes sense cap efectivitat ni raó. El caos a les infrastructures és demencial i fa un mal irreparable. I el funcionament de la seua economia és un circ. Les principals empreses de l’estat viuen totes de la política, dels decrets reguladors, de les subvencions i de les prebendes. Episodis com el del Castor posen en relleu fins a quin punt l’economia espanyola ha perdut el sentit de la realitat i per això mateix no és estrany que quan les seues empreses intenten eixir a l’estranger ens facen avergonyir. La corrupció és un pou sense fons. De fet, s’ha convertit en tot un sector econòmic. L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid –li queden ja dos mesos i prou de marge per al pagament de les pensions. I gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula. I fa grans discursos per a vendre una realitat inexistent de la qual tothom des de fora s’adona: Renzi, Hollande i Merkel es reuneixen a soles per parlar del futur. Per què haurien de convidar aquesta Espanya?
Però on la lectura paral·lela pot ser més interessant és als aspectes polítics. La URSS era destruïda abans d’esclatar, però Rússia era incapaç de rebentar-la. El colp havia de venir necessàriament de la perifèria perquè hi havia una característica cada dia més visible i cada dia més angoixant que ho feia inevitable: l’estat soviètic s’havia anant convertint de fet en un estat rus. Hi havia una URSS per als russos i una URSS per als altres. I la dels altres era molt pitjor, tant que no s’hi podia ni viure.
Així mateix hi ha ara una Espanya per als espanyols i una Espanya per als altres i la dels altres és molt pitjor. De l’anècdota superficial a la realment important. Superficial: la UEFA fa un mapa amb els horaris del sorteig de tot el món, posa Barcelona de referència en comptes de posar Madrid i Espanya es llança com un llop sobre l’organisme rector del futbol per fer-lo rectificar. Quin ridícul! Barcelona no és Espanya per als nacionalistes espanyols? Hola?
La broma de la UEFA és significativa però a l’altra banda de l’espectre és realment preocupant la inhabilitació electoral d’Arnaldo Otegi. Perquè és una arbitrarietat que diu molt del moment i el lloc en què vivim. És un acte indefensable des del punt de vista tècnico-jurídic i només explicable des del punt de vista de l’ús de la justícia com una arma política, ep! contra uns. Contra uns i prou. I ací és on la cosa es posa interessant.
La inhabilitació d’Otegi privarà els bascos de l’exercici més bàsic de la democràcia, que és decidir qui et governa. Ja ho van fer això al País Basc el 2009 quan van prohibir a l’esquerra abertzale que es presentàs a les eleccions. Amb aquesta trampa van aconseguir d’estroncar la continuïtat dels presidents nacionalistes des del 1980 fins avui. Aleshores la violència d’ETA podia fer la maniobra justificable als ulls d’alguns. Però avui? La persona que més ha fet per la pau ho ha pagat passant sis anys i mig en una presó condemnat en un judici a conseqüència de cap delicte. I resulta que ni amb això no en tenen prou encara. La més elemental lògica jurídica afirma que una pena accessòria no pot superar en el temps la pena en si, si aquesta ja ha estat complerta. Però, tal com ja explicava Carrère d’Encausse en el seu moment parlant de la URSS, cercar la lògica en un sistema paranoic que es creu la seua pròpia representació de la realitat és una tasca impossible.
Aïllat, doncs, del contrast amb la realitat, l’estat espanyol es llança a una atzagaiada repressiva, i se salta el propi marc legal, en una actuació que tan sols pot portar a la indignació perifèrica i amb això a l’esclat. La democràcia deixa de tenir sentit quan et diuen a qui pots votar i a qui no o quan fan servir la justícia per a penalitzar l’exercici dels drets polítics més elementals, per a aturar la voluntat de les urnes. Intenten inhabilitar Mas pel 9-N. Intenten inhabilitar Carme Forcadell per les decisions del parlament. Intenten inhabilitar Otegi no sé sap ben bé per què.
Que l’estat espanyol es troba immers en una crisi majúscula, tan sols els fanàtics no ho veuen. I que li farà un mal terrible aquesta pràctica de violar les regles del joc democràtic inhabilitant a tort i dret, tan sols els fanàtics no ho veuen. El Principat fa camí cap a la independència d’ací a pocs mesos. Al País Basc la inhabilitació d’Otegi obre pas a una reacció que ningú no sap quina pot ser, però que serà important. A Galícia En Marea supera la cotilla de Podem i podria fer valer una reivindicació desconeguda des del temps de la república. El ‘problema valencià’, fins fa poc inexistent, ja és una evidència a Madrid. Les reaccions a la provocació constant, a l’apartheid jurídic, en qualsevol moment ja podrien ser en cadena…
Perquè les coses són cada dia més descarades i això fa obrir els ulls. Perquè els criminals Manuel Fraga o Martín Villa sí que es van poder presentar a eleccions sense que ningú no els inhabilitàs. Perquè l’assassí de Guillem Agulló sí que es va poder presentar a les eleccions sense que ningú no l’inhabilitàs. Perquè els responsables del terrorisme del GAL s’han pogut presentar tranquil·lament a les eleccions sense que ningú no es pensés a inhabilitar-los. Perquè no inhabilitaran el PP ni quan s’acabe de demostrar que és una organització delictiva i que ha dopat les seues participacions electorals amb milions d’euros corruptes. Perquè fins i tot Tejero es va poder presentar un any després del colp d’estat i mentre encara era a la presó.
La resposta de l’estat espanyol, en podeu estar segurs, continuarà essent passar per alt la realitat i, quan no puguen fer-ho, intentar esborrar-la amb la repressió, amb el colp d’estat judicial sistemàtic. Però insistisc: només contra uns, i ací hi ha la clau del paral·lelisme. Hi havia dues ‘URSS’ com avui hi ha dues ‘Espanya’. L’una, allà, va fer esclatar el tot. L’una, també ací, podria fer esclatar el tot també.
[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane especialment el comentari crític d’Antoni Ferret. També en els de Ramon Perera i Jordi Miralda hi ha un parell de detalls a llegir amb atenció…
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)